Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 526 | 07/10/2010   

L'estació de Bratislava

El viatger que, venint de Viena, arriba amb tren a la capital d’Eslovàquia, té la sensació d’haver canviat no solament de país, sinó d’alguna cosa més. Són seixanta quilòmetres a penes, passes la ratlla i el tren et deixa en una estació que sembla d’un altre temps, desemparada, envellida, pobra, despintada, escrostonada i bruta. Una cosa provinciana dels anys 50 o 60, d’un altre règim que ací ha deixat senyals massa evidents. El vestíbul de l’estació t’acull amb olor de kebab i amb quioscos de tot tipus, modestíssimes i ja envellides mostres d’economia de mercat. L’altra economia, la d’abans, encara es manifesta en la indolència dels funcionaris darrere de les finestretes, en l’absència de tot signe d’ajuda al visitant. Després, el centre de la ciutat és una petita delícia del temps dels Habsburg d’Àustria, és a dir, del temps que Bratislava va ser capital del regne d’Hongria i, després, simple província hongaresa que va patir un llarg i cruel procés de magiarització, amb la llengua del país marginada i prohibida, amb la negació de la pròpia existència nacional. Fet i fet, l’eslovac com a llengua escrita, amb els primers textos literaris, només es fa present al principi del segle XIX, i va créixer de manera molt pobra i limitada, condicionat pels txecs, que el consideraven un simple dialecte rural, i pels hongaresos, que en prohibien l’ensenyament i qualsevol ús oficial. Una condemna que els valencians coneixem massa bé, a pesar d’haver tingut molts segles de llengua escrita, literària i pública. La diferència és que ara els eslovacs són eslovacs, no austríacs ni hongaresos, i la seua llengua és la llengua del país, l’única que veuen els turistes que desfilen pels carrers de la ciutat vella, repintats per a acollir botigues i restaurants innombrables. Els hongaresos són ara una minoria incòmoda i objecte, al seu torn, de pressions semblants a les que ells van imposar fins fa poc menys d’un segle. Ací, el patriotisme pot agafar sovint colors ben odiosos, i ací la història no s’oblida mai, ni la recent ni l’antiga. Qui sap si és per això que, entre tanta restauració, no s’han molestat a refer, ni tan sols a repintar, l’estació central de Bratislava: una obra grisa i lletja del règim comunista, però també la porta a la capital de l’antic imperi, massa pròxima. En l’alta velocitat, em fa l’efecte que no hi pensa ningú.