Joan F. Mira | El Temps, núm. 1375 | 19/10/2010 
Molt veloçment, amb una alta espanyola velocitat, a partir del proper 18 de desembre, anirem a Madrid i tornarem de Madrid travessant la Meseta com un llamp. Em sembla que és avui mateix que escric aquest paper, dia 13, que els senyors Blanco i Camps faran el primer viatge de demostració. I el 9 d’Octubre passat, festa de la Comunitat sense nom, la premsa de València i els discursos del dia anaven plens d’eufòria fervorosa per l’esdeveniment. Si n’haguérem de fer cabal, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners, de negocis i de tota mena d’inversions ja serien només a poques setmanes de distància, o a pocs minuts de Madrid, només noranta. Publicava aquell dia la premsa seriosa càlculs fabulosos sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes de tan prodigiós ferrocarril volador. En una entrevista de fa pocs mesos, el secretari general dels socialistes valencians assegurava, amb un sentit profund de la història, que l’Alta Velocitat Espanyola és “la principal infrastructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. O siga, que anirem velocíssims a Madrid, tornarem de Madrid rapidíssims, i el país es transformarà a una velocitat equivalent. Com a mostra, el mateix senyor Jorge Alarte, seguint un estudi del ministeri del seu company Blanco, afirmava fa pocs dies que el tren dels prodigis produirà veloçment una pujada entre el 7% i el 10% del producte interior brut del País Valencià, de nom impronunciable. Aquest càlcul, com tant altres que s’han fet sobre la matèria, són una pura especulació fantasmal, propaganda i demagògia, estupidesa de babaus, o simple indecència política. També la primera gran velocitat, AVE volant de Madrid a Sevilla, fa prop de vint anys que circula, i els resultats són a la vista: gràcies al tren velocíssim Andalusia, tal com tothom pot constatar, ocupa ara els primers llocs en el PIB per càpita dels territoris d’Espanya. O no? Uns altres asseguren molt seriosament que la rapidesa voladora del tren farà que es duplique a València el nombre de creuers, perquè els turistes navegants podran anar a Madrid a visitar el museu del Prado i tornar a embarcar-se el mateix dia. Sensacional. Uns altres apologistes fervorosos de l’obra asseguren que, en quedar lliure la via antiga per Albacete i poder-la dedicar al trànsit de mercaderies, el volum de transport entre Madrid i València es multiplicarà ràpidament per deu. Per deu, no per dos o per tres: no sé d’on eixirà tant de material transportable. Ni el polític del PSOE que ho diu tampoc no ho sap, però ho escriu i es queda tan ample.
Em recorda un altre estudi encarregat per la patronal valenciana, que vaig comentar fa pocs mesos en un diari, segons el qual el transvasament de l’Ebre generaria, exactament cinc-cents catorze mil cent trenta-cinc (514.135) llocs de treball. De manera que en poc temps tindríem, a més d’altres beneficis, les llistes de l’atur reduïdes a zero. Si a tal transformació per l’alta velocitat terrestre, hi afegírem la dels camins de l’aigua, la felicitat seria perfecta. Llàstima que, per culpa dels catalans, el transvasament no s’haja pogut fer encara. La ciència del membre de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant que dirigia l’estudi era tan exacta, que fins i tot preveia les xifres per partides, com ara 83.349 llocs de feina a l’agricultura, o 345.604 a la indústria i als serveis. Igual de clarament ho veu l’alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, que està segur que el nou tren, tal com calcula el ministre Blanco, produirà 7.000 nous llocs de treball… a Madrid. Això ja és més possible, sobretot a la llarga. Perquè si hi ha una cosa clara, claríssima i sòlidament confirmada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. I en el cas del País Valencià, la submissió definitiva a tots els poders que es concentren a Madrid: els econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. Camps ja va dir en el seu discurs del 9 d’Octubre que n’estava contentíssim, i que s’havia acabat això de mirar cap al nord (irreversiblement, digué), ara que tenim un lloc molt proper on mirar.
|
