Joan F. Mira | El Temps, núm. 1378 | 09/11/2010 
 Escric pocs dies després de la mort de Marcelino Camacho, un dels més grans líders històrics del sindicalisme i del moviment obrer, sense cap dubte. La seua ideologia comunista rigorosa i aspra no em resultava personalment atractiva, però tant se val: era un dirigent obrer d’una eficàcia admirable, i les vagues que va organitzar –vagues verdaderament obreres, vagues contra empreses efectivament explotadores, vagues contra els abusos i excessos del capitalisme, vagues per la llibertat sindical– van ser igualment exemplars en el seu gènere. Que és, justament, el gènere de vagues que sembla que ja no s’estila, o que es practica ben poc. I escric també pocs dies després d’aquella sèrie de moviments, vagues i manifestacions que a França intentaven no solament –ni sobretot– impedir l’aprovació d’una llei que retarda dos anys la jubilació, sinó mostrar el rebuig a la política i a les males maneres d’un president cada dia més impopular per motius diversos, i mostrar alhora el malestar profund per un estat de coses que es percep com a progressivament insuportable. I també escric poques setmanes després d’una vaga general d’èxit dubtós, al Regne d’Espanya, convocada també a manera de protesta contra les decisions (tardanes, ineptes i segurament ineficaces) d’un govern no de dreta sinó suposadament d’esquerra. Molt bé, res a dir en l’un cas i en l’altre. Si és hora de protestar massivament, està bé que protesten massivament els sindicats i la gent que en tinga ganes. Tant si això té algun efecte real com si no: hi ha vagues i protestes que són molt més ideològiques i morals que armes per aconseguir victòries. Ja no sé si està tan bé que alguns se n’aprofiten per practicar l’antiga diversió de la destrossa, cremant cotxes i contenidors, trencant aparadors, enfrontant-se a colps amb la policia, i en definitiva passant unes hores molt més divertides que en l’atracció més violenta d’una fira. Emocions fortes, adrenalina a raig, i a més a més gratis i amb sensacions de protagonismes heroics. No es pot demanar activitat més gratificant, i sempre hi haurà intel·lectuals que hi troben justificacions ideològiques, per acabar d’arrodonir el plaer intens dels que hi participen. Tampoc no veig gens clar que una petita minoria, sovint numèricament insignificant (i en general en nom de la llibertat i de la democràcia), s’atorgue ella mateixa el privilegi de fer impossible la vida normal a la immensa majoria. Cinquanta estudiants bloquejant una facultat de 5.000 tants dies com els ve de gust, per exemple.
O cinquanta camioners bloquejant la distribució de benzina, o pocs centenars de controladors aeris (pagats amb sous de director de gran banca) deixant en terra milions de passatgers, i així podríem continuar amb maquinistes de ferrocarril, amb metges d’hospital, i fins i tot, si ens atrevim a suportar crítiques indignades, amb determinats grups i cossos de funcionaris públics. Perquè, si hom observa una mica com va tot això, la realitat és que ja fa un grapat d’anys que les vagues clàssiques contra l’empresari escanyapobres, contra l’empresa explotadora, contra el capitalista sense entranyes, em fa l’efecte que no es veuen enlloc. O no tant com les altres. Les vagues obreres com Déu mana, aspres i dures, tenien un principi i una base: els obrers no treballen fins que les pèrdues que això causa a l’empresa són superiors al cost d’allò que els vaguistes reclamen. Llavors, l’empresa cedeix, del tot o en part, negocien, i s’acaba la vaga. Com ha de ser. Ara, però, les vagues més habituals no es fan per provocar un perjudici econòmic a l’empresa culpable d’abusos, sinó a la ciutadania innocent que no podrà agafar el tren o l’avió, no podrà anar a l’hospital, posar benzina al cotxe o enviar els fills a escola. I llavors, se suposa que els governs, o l’administració pública, han de decidir si poden o no suportar políticament aquest patiment dels innocents (no pateixen els ministres ni els directors generals, pateix la gent que no en té cap culpa ni responsabilitat), i llavors negociar no en termes de classe obrera i capitalistes, sinó en termes, sovint, de privilegis gremials i de crèdit polític dels governants. I la lluita obrera, i els sindicats de classe, i els líders històrics com Marcelino Camacho? Ah, qui sap on ha anat a parar, tot això. Era del temps que els reis o els prínceps no visitaven, amb cara compungida, el túmul dels revolucionaris perillosos.
|
