Joan F. Mira | Avui | 13/11/2010 
 La tardor és un bon temps per passejar pel bosc, no únicament per collir bolets amb major o menor fortuna (la meua sempre és menor, per no dir mínima), ni per aquell impuls que tenim de tant en tant que ens porta a submergir-nos entre els arbres i enmig de les muntanyes, fugint de les ciutats i tornant unes hores a allò que vagament en diem natura. El bosc, aquests dies de tardor, fins i tot els boscos valencians tan aspres, ha rebut l'aigua de setembre i d'octubre, i la terra està tova i humida, coberta de fulles i de branquillons que es descomponen. A la muntanya, sobretot a les muntanyes que conec millor, també hi ha raconades de bancals antics bellament construïts amb murs de pedra, que ara es desfan a poc a poc i deixen veure ensulsiades i mossos que roseguen lentament l'obra immensa de segles. Infinitat de terrasses abandonades que a poc a poc queden cobertes pels pins, alzines o ginebres del bosc que s'escampa inexorablement pel que van ser terres de conreu, i que torna a ocupar el seu espai més antic i extens. I entremig, de tant en tant, masies igualment abandonades fa molts anys, masies pobres de muntanya pobra, que a poc a poc van quedant convertides en ruïna, com els camps i les eres, els corrals i els camins. Ací hi hagué, durant molts segles, una població molt pobra i molt densa que subsistia heroicament, una vida riquíssima de gent i de moviment, i una cultura del treball acarnissat, de guanyar durament cada dia la simple supervivència, i de creure activament en les forces invisibles, en transformacions i aparicions, en miracles, dimonis, sants i pelegrinatges votius.
Si vostès, com a mi m'agrada fer especialment aquests mesos, volen passar unes hores de calma, lluny dels sorolls i de les turbulències dels humans, poques coses podran fer de més profit que caminar entre els pins nets i altíssims, rojals i negrals, dels voltants del cim de Penyagolosa, i aturar-se a escoltar, de tant en tant, la remor que fa el vent passant pel bosc, que és una música fonda i reposant. Passejava jo, doncs, un matí en companyia d'un amic de París que no coneixia el paratge, comentàvem els cartells que els naturals de la comarca havien pintat o penjat contra el projecte de parc natural (tenen la sensació que, des de València, des dels organismes oficials, els volen furtar allò que és seu: i des de València, com sol passar, no s'han molestat a explicar, negociar, oferir compensacions i aclariments), i així vam arribar al santuari de Sant Joan, en un fondal enmig del bosc. Sant Joan de Penyagolosa és un lloc molt antic de devocions i pelegrinatges, que ara és sobretot centre d'excursionisme i de visitants de diumenge.
Vam entrar a l'església, d'un barroc pobre i tardà enmig de la muntanya, amb pintures divuitesques a les parets on Salomé amb el cap del Baptista té tot l'aire d'una Madame Pompadour en un saló barroc. El sant és una imatge d'aspecte rudimentari i primitiu, cosa que no impedeix que tingui fama de miraculosa en tots aquests rodals i més lluny. I a la sagristia li vaig ensenyar al meu acompanyant l'al·lucinant exposició d'exvots, una de les més notables, extenses i completes que conec. Més i tot que la del santuari de la Mare de Déu de la Balma, als Ports de Morella, on cada any, pel setembre, portaven els endimoniats, que passaven la nit en aquella cova sagrada, i suposadament n'eixien curats, i el maligne derrotat. El meu amic de París, home urbà i de creences menys exhibicionistes (és jueu poc practicant), no havia vist mai una cosa semblant. Hi ha els centenars o milers de figuretes penjades a les parets, figuretes més velles fetes de cera, més noves de parafina, i les més recents de plàstic: els miracles són sempre els mateixos, la qualitat dels exvots disminueix. Són cossos petits d'infants, membres diversos d'adults o de criatures, cames, bracets, torsos o caps, en memòria la part del cos afectada o del cos sencer dels qui es van salvar o es van curar per l'obra d'aquest modestíssim sant Joan d'aspra imatge enmig del bosc.
Hi ha vestits de comunió, uniformes militars de soldats que tornaren indemnes del servei, hi ha gorres i barrets, vels de núvia llargs o curts, fotografies de fa més de cent anys, de fa cinquanta anys o de pocs dies abans, retrats de carnet, fotos de parelles del segle XXI el dia del casament, un jove al costat d'un cotxe moderníssim que demanava protecció per al viatge, un altre cotxe esclafat els ocupants del qual es val salvar, infinites representacions de la memòria. Els miracles es renoven, i la mostra que els documenta es renova també: hi ha cartes d'agraïment per haver aprovat un examen, escrits d'ortografia impossible que asseguren favors econòmics i miracles empresarials o laborals, hi ha temaris sencers d'oposicions, hi ha pròtesis, crosses, radiografies, tot allò que la realitat material de la vida –que és més rica que la fantasia– pot acumular al llarg de moltes generacions de fe incessantment reforçada. Reforçada, entre altres coses, per l'eficàcia visible de la súplica, tal com mostren i demostren els exvots.
Eren –i són– persones agraïdes: encenen un ciri o una llàntia, dipositen una almoina, i li deixen l'encàrrec al sant, escrit en un paperet, damunt d'una taula al costat de l'altar. En aquests paperets de comanda, i en les cartes d'agraïment que pengen després amb els exvots, es poden trobar les sol·licituds més insòlites, que no es limiten a malalties, accidents, o felicitat conjugal i altres aspectes de la fortuna o infortuni personals. El sant és polivalent, sense manies. “Te pedimos, san Juan, que nos libres pronto de Zapatero”, demanava fa poc un devot de visita al santuari. No sé si, vist que la urgència era gran i el resultat no arriba encara, el devot deu haver tornat a penjar un exvot, i en aquest cas en què consistiria. En general, però, sembla que el sant compleix l'encàrrec, tal com és el seu deure, i llavors el beneficiari del favor li porta un signe visible de la gratitud, la prova del vot, l'exvot: atesa la varietat inacabable i la quantitat gairebé infinita, pareix que els favors del sant es multipliquen.
El món que considerem il·lustrat i modern, tan lluny del bosc, de la muntanya i de la fe en sants amagats, segurament no entén que es puguen demanar encara (i potser més que mai) favors de tot tipus a un sant. Ni entén tampoc aquesta forma tan antiga de donar gràcies a un poder superior. No sé si n'entén cap altra.
Enllaç original
|
