Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 532 | 18/11/2010   

El geògraf a Bilbao

No sóc l’únic visitant de museus que ha passat moments gloriosos de contemplació davant d’un dels escassos quadros de Vermeer, meravelles petites de la perfecció més alta de l’art de la pintura. Un viatge a Bilbao, per raons del tot estranyes a l’estètica (parlar vuit hores sobre nacionalismes europeus a la Universitat), ha coincidit amb una exposició extraordinària al més que extraordinari museu Guggenheim, que és ell mateix una altra meravella, no com certs edificis que tenim a València, cèlebres obres de ciment sense ànima ni pell. Bilbao, ciutat de transformació exemplar, efecte d’un llarg projecte intel·ligentíssim dels seus governants, es mereix de sobres allò que té, per a gaudi propi i dels seus visitants. Ja coneixia El geògraf de Vermeer, contemplat fa pocs anys al museu Städel de Frankfurt, al costat de l’esplèndida col·lecció de pintura holandesa del segle XVII que ara es mostra a Bilbao, i que ella sola val el viatge i la paciència sota tres o quatre dies de pluja. El geògraf de Vermeer, germà d’altres figures que reben també la llum pàl·lida d’una finestra de vidres plomats, com l’astrònom, com la dona del llaüt, com la lletera, calcula alguna cosa amb un compàs damunt d’un plànol obert sobre una taula endomassada. Hi ha, com en altres escenes semblants, un globus terraqüi, un armari, un mapa damunt de la paret del fons. Hi ha, per tant, l’"interior holandés" que endevinem confortable, la llum tamisada, i la presència del món exterior en un mapa, del món sencer en globus terraqüi. Això era Holanda, i això ha estat sempre la seua grandesa. La mateixa experiència de petit país que vol ser, alhora, un domicili amable i càlid i un espai obert a la terra sencera, i que en aquella segona meitat del XVII, alliberada de la intolerància espanyola, va donar, entre altres coses, la més gran concentració de pintura que s’ha vist mai en tan poc de temps. Sempre he somniat, inútilment, que el meu país fóra com una Holanda mediterrània impossible. On un Vermeer nostre hauria pintat un jove geògraf contemplant no se sap què, mirant una finestra de vidres plomats només translúcids, no transparents. Què hauria pensat contemplant Bilbao? I contemplant València?