Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 533 | 25/11/2010   

Una cosa molt lletja

Molt sovint, anant per les Espanyes, a Mallorca, a Tarragona, a Bilbao o a Madrid, em pregunten "com van les coses" al País Valencià, i si és cert tot això que, de tant en tant, llegeixen en els diaris. Això que vostés llegeixen en els diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d’espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l’olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del "ser o no ser" de Hamlet, la del rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es dutxaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. L’agost passat, en una entrevista en el setmanari El Temps, el sociòleg Mario Gaviria, que ens coneix una mica, quan li preguntaven com veu València, contestava: "Veig no només la ciutat, sinó tota la Comunitat Valenciana, víctima d’una síndrome de Palerm, de Calàbria... S’està suditalianitzant, en una barreja de corrupció, regals, ineficàcia, menfotisme, guany ràpid... Si jo fóra progre valencià portaria ací Roberto Saviano durant sis mesos per vore què en treia. Alguna cosa molt lletja s’està covant. No hi ha alternança en el govern, i això és un principi de la democràcia; hi ha una creixent absència de cultura culta, no de la cultura de carrer... El cas Gürtel no és res més que un símptoma de la suditalianització". Alguna cosa molt lletja, en efecte: jo no ho sabria dir millor amb tan poques paraules. La cosa més lletja, però, no és només la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d’espígol, i el bon poble del bon país, caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis del perfum sintètic.