Joan F. Mira | El Temps, núm. 1382 | 07/12/2010 
 Cada matí, en una escola municipal de Princeton, quan vivíem per aquelles parts del món, els meus fills començaven la jornada amb la mà al pit recitant a cor: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. No sé si es fa encara a totes les escoles, això de jurar fidelitat a la bandera (“i a la República que representa, en llibertat i en justícia…”), però supose que sí, vist que els polítics, Obama inclòs, van habitualment amb una bandereta al trau de la solapa. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és simplement un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: “Els segadors”, al costat d’això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Quan Hugo Chávez repeteix cada dia que Veneçuela defensarà zelosament la independència nacional i que els seus enemics (empresaris, sindicalistes, periodistes i demòcrates en general) són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim (“militar, por supuesto”). La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Correa de l’Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbabwe, i ningú no hi troba res a dir. Mentrestant, al Regne d’Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l’esquerra més rància, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i qui ha estat quatre anys president de Catalunya (i els seus assessors de Madrid) afirmava durant la campanya electoral, de manera cada dia més diàfana, que més val oblidar-se’n, d’aquestes coses, que deixem l’obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si l’una cosa excloguera l’altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical.
El fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles criticaren aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil. Bé, en realitat és una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident que si, a Catalunya o al País Valencià, per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a màxim, hi ha aquelles paraules de l’himne, segons les quals “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d’una presó amb una llima d’ungles. I anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixa de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica. En tot cas, felicitats a Artur Mas, patriota, pel triomf inapel·lable.
|
