Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/01/2009   

Per Bolonya

A Bolonya, fa pocs mesos, vaig menjar la millor pizza que he menjat mai, en un carreró molt prop dels edificis antics de la Universitat, la més vella d’Europa, és a dir del món. I el cuiner-cambrer, quan li’n vaig fer el comentari, es va posar la mà damunt del ventre, i em digué : “Bologna la dotta, Bologna la grassa!”. Això, docta i grassa, europea i antiga. Aquesta institució que en diem “universitat” és filla de la nostra societat medieval, cristiana i urbana: no de la societat grega ni romana, ni de l’àrab, ni de la xinesa, ni tampoc de les societats industrials més o menys democràtiques. La universitat, que va nàixer per a concedir “llicència” a l’exercici d’una professió pública –de metge o de jurista, inicialment– està lligada, també des de l’origen, a la transmissió i difusió del coneixement. I si alguna tradició inalterada té la institució universitària, és el discurs racional sotmés a les regles de mètode, i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària d’aquells valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d’entendre la vida en societat. ¿Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? ¿I des d’on s’escamparan per la societat, si no és des d’aquesta residència pròpia? ¿I són aquests valors els que defensen els estudiants que, a Barcelona o a València, fan acampades diürnes i nocturnes, ocupen rectorats, pengen cartells i empastifen les parets? N’estan segurs? M’agradaria parlar-ne amb ells, amb calma, en una trattoria de Bolonya.