Joan F. Mira | El Temps, núm. 1384 | 21/12/2010   

El pèl de la cultura

És una història, certa, que dec haver contat més d’una vegada en públic. Això era, doncs, que discutien dues senyores d’allò que sol discutir-se tan sovint a València o en alguna població dels voltants. Discutien en presència dels marits, i la qüestió era, òbviament, si el valencià és català o no, i totes aquestes coses eternes i patètiques. És una història exemplar, no apta per a pàrvuls, però magnífica per a il·lustrar alguns segments de la cultura popular i del debat d’idees. La senyora que mantenia la posició diguem-ne il·lustrada, raonable i ajustada al consens acadèmic universal, al·legava entre altres arguments una certa bibliografia de base per a la seua tesi, i el marit la defensava amb raonaments de solidesa cultural. Llavors el marit de l’altra digué allò, propi d’alguns versos insignes d’Estellés, i digne d’entrar en el patrimoni del folklore: “Té més cultura la meua dona en un pèl de la figa que la teua en tots els llibres que ha llegit.” Argument final, definitiu, inapel·lable. Aquesta és la qüestió profunda, el tema, l’arrel del problema: el contingut d’un pèl. Insoluble, per tant: els antagonistes no s’oposen en el mateix camp, on els arguments tenen un pes en la mateixa escala. Ací no: hi ha els pèls, i potser algunes altres parts superficials o internes de l’anatomia, en un costat, i hi ha els llibres en una altra. Se suposa que quan un país civilitzat pateix conflictes, divisions i polèmiques (és a dir, pràcticament sempre: el conflicte forma part de la vida), es plantegen com a confrontació d’unes raons enfront d’unes altres, arguments contra arguments, idees enfront d’idees. O almenys que es respecta el terreny de la raó com a camp neutral. Se suposa, amb optimisme, que hauria de ser així. Bé, doncs, al País Valencià, això no passa sempre, i sembla que ni tan sols se suposa. Aquest deu ser l’únic territori de l’Europa occidental on una part notable i cridanera de la població, amb els partits polítics que la representen, amb els seus òrgans de premsa, amb la dreta institucional i el seu govern, quan senten paraules com ciència, universitat, cultura o llibres automàticament es col·loquen en posició de combat, trauen la porra i carreguen contra l’enemic. L’únic país on, institucionalment (institucionalment: aquesta és la cosa rara, la diferència), hi ha temes en els quals determinats pèls hirsuts tenen més crèdit que tota la bibliografia universal. L’hostilitat metòdica contra la intel·ligència, contra les ciències humanes i les actituds racionals és perfectament normal entre els integrismes religiosos, en les diverses variants de l’extrema dreta i en algunes sectes especialment funestes. Que la mateixa hostilitat siga habitual en alguns mitjans de premsa de respectable història, o en partits polítics que es pretenen respectables, ja no és cosa tan normal. I quan l’hàbit arriba a un govern i a un parlament, l’anormalitat comença a ser alarmant. No sé si són capaços, encara, de veure cap on van.

Ara, fa un parell de setmanes, tal com vaig comentar oportunament en un altre lloc, el govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua portaveu, la senyora Sánchez de León, ha qualificat d’“intolerable i injustificable” que José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom) haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, afegint que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. Declaració, doncs, perfectament innocent i pacífica. Com a reacció a la qual, la consellera portaveu exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians, a la seua identitat, a la seua història, al seu honor i vés a saber a quines coses més. Reacció perfectament grotesca, com és habitual, sobretot venint d’una portaveu que, a banda de representar-se  ella mateixa, porta també, en efecte, la veu d’un president i d’uns dirigents polítics que, de la llengua, i de l’honor dels valencians, se’n foten quotidianament, fora de la retòrica buida. En el debat dels llibres i del pèl, la portaveu i els seus representats se situen decididament al costat de la força del pèl. Quant als portaveus (veus?, quines veus i de qui?) del PSOE valencià, encara no han dit amb contundència de quin costat estan: sovint fa l’efecte que, per a ells, la llengua del país, el pèl i la cultura tenen un valor semblant, tendent a zero.