Joan F. Mira | El Temps, núm. 1385 | 28/12/2010 
 No és un tema agradable per acabar un any i començar-ne un altre, però pareix que aquest 2010 es tanca amb pocs motius per a l’alegria de les festes, per al xampany o el cava i els torrons, els regals, i les mostres habituals de felicitat ingènua als carrers i a casa amb la família. Europa es va cobrir de neu i de gel pocs dies abans de Nadal, de Suècia a la Toscana i d’Escòcia fins als Balcans, els aeroports tancaven, les carreteres quedaven bloquejades, i Sant Nicolau del nord, Sankta Klaus, podia circular amb trineu d’extrem a extrem del continent. Una petita edat glacial, no sé si de setmanes o d’anys, cobreix implacablement els països feliços i rics, o no tan rics, d’aquesta Unió Europea, tan alegre i confiada durant molts anys. El pròxim, el 2011, no sembla que han de tornar el confort i la calidesa generals, almenys en la política i en l’economia, i en la realitat o la percepció del benestar creixent i assegurat, que era el contingut del nostre passaport comú. Europa era la prosperitat continuada, la garantia de viure una miqueta millor cada any que passa, indefinidament, sense ensurts i sense por al futur, perquè el futur no podia ser altra cosa més que una continuació millorada del present. No era cap sensació subjectiva, era tota una visió del món i de la història, una filosofia de la seguretat, és a dir, per primera vegada en molts segles, una absència perfecta de por, el final de la tristesa dels pobres. Però ara, justament, quan això semblava garantit per sempre, la por i el seu acompanyant, la tristesa, tornen com una boira o com una inundació, com una onada de fred, de tremolors. Un fantasma clàssic, doncs, recorre les terres de l’Europa: el fantasma de la por al futur, precisament en aquests països i societats que han escampat pel món el seu model de benestar en llibertat. Curiosa paradoxa. Un daltabaix bancari, monetari, probablement passatger (no sabem si per cinc anys, o deu o quinze, però passatger), ha estat prou per canviar el color dels paisatges d’aquest continent, del rosa al gris. Potser perquè l’esfondrament de les ideologies ha creat un buit on es mouen els individus desorientats, sense punts cardinals. Perquè aquesta civilització que, per dir-ne alguna cosa, en diríem burgesa i capitalista, era l’única que havia creat una alternativa a ella mateixa. L’alternativa es deia socialisme –en la forma més rigorosa comunisme–, ha resultat un desastre perfecte, i com a tal ha passat ja a la història, sense opcions de tornar-hi. Però el seu valor d’oposició i de competència era ben positiu, sota les formes de socialdemocràcia, laborisme, o moviments sindicals: era un factor essencial en l’eixamplament del benestar.
Ara mateix, però, consolidats els efectes benèfics d’aquesta competència, tot s’ha reduït a un sol model sense alternativa real a la vista. Un model en qual els governs democràtics cada vegada tenen menys poder real, i els manipuladors del capital financer cada vegada més: una altra novetat, una cosa que no passava des dels anys trenta del segle XX. I més enllà de tot això, més enllà de les causes més visibles del sentiment actual d’inseguretat, com ara la crisi omnipresent, el terrorisme islamista i potser la immigració incòmoda, n’hi ha una altra de més profunda i fosca: la ciència i la tècnica eixamplen de manera vertiginosa els horitzons, l’expectativa és infinita, el ritme s’accelera, però la vida humana és lenta i breu, com sempre, i l’angoixa que pot engendrar aquest contrast és del tot imprevisible. No debades torna a ser l’hora dels filòsofs, almenys dels filòsofs barats, amb poca metafísica i moltes aplicacions a l’art de viure. D’altra banda, l’eficàcia de la tècnica engendra mes poder i més riquesa, i qui la posseeix domina el món. I així semblava que el triomf dels valors d’occident (que en últim extrem vénen del cristianisme i de la il·lustració) acompanyaria el seu èxit econòmic i tècnic. Però la Xina demostra que pot no ser així, i fins a un cert punt també Rússia i l’Índia. I Europa, que no té la força d’Amèrica, que és una potència comercial desarmada, es troba davant d’una competència difícil de sostindre. Si el dubte sobre la pròpia eficàcia econòmica acaba esdevenint dubte sobre els propis valors, la tristesa serà ja un anunci de suïcidi. Per si de cas, miren d’aprofitar l’any 2011 amb una mica d’alegria: d’alegria de l’ànima, si la de la butxaca no és possible.
|
