Joan F. Mira | Serra d’Or, núm. 610 | 01/10/2010   

Per a Jaume Cabré, escriptor

No em resulta fàcil escriure quatre o cinc fulls sobre un amic, un autor i una obra, que em mereixen un respecte quasi incondicional. De manera que, escrivint sobre Jaume Cabré, escriuré sobretot en honor de Jaume Cabré i de la seua obra. A ell, el conec des de fa tants anys que no sé quants en són, potser trenta-cinc o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Tenim un amor a la música, que en mi té pocs fonaments i en ell és gairebé professional, de tant que en sap. I tenim un amor a la literatura i a les coses ben fetes. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant —ell més que jo— històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però mereix la pena.

Els qui, per sort o per dissort, hem decidit practicar aquest desagraït ofici de l’escriptura, i practicar-lo a la manera d’un vot perpetu o d’una professió monacal, sovint ens trobem una miqueta perplexos davant de la contemplació permanent a què ens obligava per sempre aquella decisió imprudent. Més encara si, com és el meu cas i en gran manera també el de Jaume Cabré, l’ofici de contador d’històries i de vides alterna amb un altre (no sé si llavors serien dos oficis, o un i mig, o dues cares del mateix) d’observador de la història i de les formes de vida de la gent. El nostre lloc en la tribu, si hom vol mirar-s’ho així, pot resultar més incert que no sembla: a què ens obliga, per exemple, aquest ofici d’observar i d’escriure, quines són en últim terme les històries que contem, si sempre les mateixes o sempre diferents, i què ens mou, a fi de comptes, a la pràctica d’aquesta ingrata professió?

Potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga; rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar.

Hi ha també aquelles obligacions que en diríem les constriccions socials, com els deures ètics, religiosos, filosòfics o polítics, que no poden ser imposats directament a l’obra, han de passar a través de la interioritat de l’escriptor. No sé quins deures poden sentir (aquells que els senten, que no deuen ser tots!) els escriptors italians o alemanys, posem per cas: no ho sé exactament, però m’ho puc imaginar, i en alguns autors insignes, des de Leonardo Sciascia fins a Günter Grass, aquesta «constricció» sembla de vegades la seua mateixa raó d’escriure. I quines són les «constriccions socials » d’un escriptor català —i més, com en el meu cas, d’un escriptor valencià— en el nostre temps? No sabem si ens correspon expressar aquest confús, perplex i desesperant país en què vivim, precisament perquè és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però, d’explicar què? Si vostès segueixen, de la primera a l’última, les narracions i novel·les de Jaume Cabré, la resposta no serà complicada: ha «explicat» una llarga història, la història d’un país, però a la manera d’un novel·lista, que no és la d’un historiador. Si les històries contades són tan «reals» com els fets, o si el país on passen és ell mateix una veritat o una construcció literària, és tota una altra qüestió.

Segurament les preguntes i les respostes bàsiques, a un escriptor i d’un escriptor, podrien ser gairebé sempre les mateixes, com les històries que contem són en el fons històries repetides; i escriure històries, encara que siguen sempre les mateixes, pot ser una mania racional o frenètica —o qui sap si la mateixa passió d’escriure no deu ser una mania diabòlica, com afirma Josep Pla—, però també pot ser, al mateix temps, una honestíssima manera de passar la vida. I posats a contar històries, i a donar-los un final (que sovint no és gens fàcil), no sabem si la realitat del nostre temps ens condueix a finals feliços o dissortats. En realitat, som tan pobres de valor i de fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí en l’infern. I per això, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novel·les no: i els nostres herois, com els de Jaume Cabré, lamente dir-ho i ho lamente per ells, també busquen molt i també acaben malament. Encara que després els beatifiquen, com a la víctima sacrificada de Les veus del Pamano.

O potser que al nostre món no hi caben els herois salvadors, i potser sabem també que el bé i el mal, en aquest temps de confusions, es confonen en un únic propòsit moral: controlar el dèficit i la inflació, assegurar els sistemes de pensions i reformar el mercat del treball i la seguretat social, objectius admirables però escassament heroics, i que poc eixamplaran el coneixement dels vicis i del valor dels humans, com repetiria encara l’Ulisses de l’infern de Dante: «fatti non foste a viver come bruti / ma per seguir virtute e conoscenza». Potser, per tant, ens avorrim amb una mala gana històrica, com un altre Ulisses, el del poema de Tennyson, que diu: «Com és de tediós descansar i arribar al final, com un metall que es rovella i no brilla per l’ús» (la meua traducció de l’anglès és una mica lliure). L’Ulisses de Tennyson és un rei sense faena ni profit, an idle king, que s’avorreix (ell no és escriptor!) bevent a la vora de la llar, al costat d’una dona ja no jove, i repartint lleis desiguals a una raça de gent, la pròpia, que només pensa a omplir el rebost, menjar i dormir (com ara mateix, diríem, fan els polítics nostres: repartir lleis desiguals a pobles que només pensen en el rebost: poc canvia la raça dels humans). A aquest Ulisses li agradaria que el cor i les forces l’acompanyaren encara en un esforç desesperat per continuar buscant. Però sap que no pot ser, el cor és feble, i a la gent no li interessa: qui l’acompanyaria? S’ha acabat, doncs: ha tingut fama i aventura, els déus l’han escoltat, ha tornat a casa, tot està segur, i s’avorreix mortalment. (No és escriptor, recordarem amb ironia, i no llegeix.)

Ens conta Homer que els déus ordenaren a Ulisses d’agafar el rem i caminar fins que arribara en un lloc on ja ningú sabera què era un rem, on el confongueren amb una pala de forn (no de vogar per la mar, doncs, sinó de coure pa en terra ferma) o amb una modesta ventadora per a la llar de foc. «I he de plantar llavors el rem a terra», i llavors fer les paus amb els déus, tornar a casa i esperar la mort. Això sembla que havia fet ja en la vellesa el viatger infatigable Josep Pla, però resultà que no era del tot cert: ell tenia la infernal passió d’escriure, a diferència d’Ulisses, i això no permet fer la pau, ni davant de la mort. En tot cas, he de confessar que no sé quina és la moral d’aquesta història de final de viatge. Probablement perquè les grans històries no tenen cap moral.

Acabaré acudint a un llibre que, per a mi, és del tot imprescindible si hom vol saber què és ser escriptor, i sobretot què és ser l’escriptor Jaume Cabré, que n’és l’autor. El llibre es diu El sentit de la ficció, i és alhora un itinerari privat, tal com vol Cabré, però també un itinerari públic. Deixeu-me aprofitar dues citacions curtes: «Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules. És difícil de dir.» És difícil, en efecte, i afegiré que justament per això val la pena. I val la pena també perquè amb aquest acte íntim fem possible l’altra dimensió de la mateixa realitat, que és la lectura. Perquè la identitat de l’escriptor la defineix també el lector. I l’escriptor es defineix igualment com a lector: «No he deixat mai de llegir», escriu Cabré. «Mai. He estat mesos sense escriure, i no m’imagino mesos sense llegir.» No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.

Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa de la mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís.

Publicat originalment a Serra d'Or