Joan F. Mira | El Temps, núm. 1387 | 11/01/2011 
 Entre el 26 de desembre del 1501 i el 3 de gener del 1502, el papa Alexandre VI va tindre una pensada molt peculiar per celebrar les noces de la filla Lucrècia amb l’hereu del ducat de Ferrara: declarar una setmana de festes carnavalesques a Roma. Amb pensaments que jo li atribuïa en Borja papa, el pontífex recordava: “Estava trist i per això volia que no cessaren les recepcions cada vespre, comèdies, sopars, curses de cavalls i jocs de bous a la plaça de Sant Pere, volia anar-me’n cada nit ben cansat al llit i no pensar que en pocs dies havia de quedar-me sense Lucrècia per sempre, vaig disposar que a Roma es celebrara una setmana de Carnaval anticipat, un Carnaval per cap d’any amb desfilades, màscares i pantomimes, per què no si de la mateixa manera que m’ha estat concedit poder sobre les indulgències i les ànimes també he rebut autoritat sobre les festivitats del calendari...” Això degué pensar, i així es va fer. Vist des d’ara, un disbarat impressionant, un capritx sense seny, i una exhibició de les millors i les pitjors formes i cares de la cultura del Renaixement. Jo tenia informació bastant detallada d’aquelles festes, amb papers diversos de l’època, però acaba d’aparéixer, fa poques setmanes, un volum molt bonic sobre el tema, editat per Tres i Quatre dins de la Biblioteca Borja. El professor Jordi Pérez Durà, especialista en literatures neollatines i un dels responsables de l’edició, ha tingut la gentilesa d’enviar-me’n un exemplar, i a fe que el plaer que m’ha produït ha estat enorme. El fet és que un de tants humanistes que corrien per les corts italianes, Giambattista Valentino Cantalicio, adulador interessat dels poderosos com tants dels seus col·legues, tingué la idea de compondre un llibre de versos llatins amb el nom de Spectacula Lucretiana, dedicat justament a descriure aquelles festes famoses. Llagoteries a la família Este de Ferrara, i llagoteries més fantasioses encara a la família Borja, al papa Alexandre sobretot, i més encara a Cèsar i a Lucrècia, qui sap si esperant algun profit o benefici. Un exemplar del manuscrit original, amb lletra i decoracions bellíssimes, va ser adquirit per Nicolau Primitiu i així arribà a la Biblioteca Valenciana. Estudiat, comentat, reproduït i traduït, forma ara el volum dels Spectacula. Els quals espectacles en honor de Lucrècia van ser, certament, dignes dels versos llatins que els descriuen. Són quaranta-tres poemes, la part central dels quals va dedicada a la descripció de les curses i lluites, les carrosses al·legòriques i les representacions de comèdies. Les curses sobretot, pel centre de Roma, són un catàleg de petits horrors de la cultura popular del temps, patrocinada des del poder més alt, en aquest cas pel papa.
 Aquestes curses no eren cap invent pervers dels Borja, eren habituals, formaven part de les diversions del bon poble. Hi hagué, doncs, una cursa de xiquets, una de joves, una d’ancians, una de meretrius i una de jueus. I de cavalls, d’egües, d’ases i de búfals. Un espectacle edificant, tot plegat, sobretot quan el públic reia a cor què vols contemplant els pobres vells esparracats, vacil·lants i tremolosos, que a penes s’aguantaven sobre les cames: “quines rialles, quins xiulits, quan greixosos redolen i es precipiten cap al fang!” I reien més encara mirant com les putes s’alçaven les faldes (fins a mostrar els genolls!) i “una terrible pudor es va escampar per tot el recinte”, procedent, no cal dir-ho, de l’entrecuix de les dissortades. Però el plat fort (“per tal que la teua felicitat, oh papa Alexandre Sisé, fos completa”) era la cursa de jueus, tots ells descendents directes dels assassins de Crist, “batalló odiós als déus”. A empentes i redolons, caient per terra enmig del fang, van córrer com van poder, mentre “riu i s’agita la graderia amb un impressionant clamor”: “Ridet et ingenti quatitur clamore theatrum”. I un delicat final de cursa: “Aquesta era l’ocasió, Lucrècia, de convertir a Crist tot el poble jueu que hi va haver a Roma, ja que la teua bellesa admirable venç el poder de Medusa i qualsevol es converteix en pedra davant de la teua presència.” Si la Medusa podia convertir en pedra qui la mirava, Lucrècia bé podria convertir els jueus en cristians. No degué funcionar el miracle, i els jueus han hagut de suportar quatre o cinc segles més alguns horrors dels bons pobles d’Europa. Més encara que els vells, i més que les prostitutes.
|
