Joan F. Mira | El Temps, núm. 1388 | 18/01/2011 
 No començaré l’any parlant de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a emprenyar moltíssim i a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament són harmòniques i sense conflicte possible, i rarament es combinen per a produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. Fins en tribus molt petites, la gent mata o se suïcida per adscripcions com aquestes. I ni tan sols dins dels monestirs, siguen budistes o benedictins, és del tot assegurada la quietud d’una identitat perfectament pacífica. Passa, però, que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. “Tots som d’algun lloc”, sembla que digué el gran escultor, quan decidí crear el Chillida-Leku, segurament pensant que, en fi de comptes, el País Basc era el seu país. Cosa que, pel que he vist, no té gens clara un dels valencians de Madrid, el senyor J. J. Millàs, que afirma que quan veu a la tele un programa sobre Austràlia pensa que és australià, i quan és sobre l’Antàrtida pensa que és pingüí. A mi també em passa, però sobretot quan es tracta de gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonès, o suec, o portuguès, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francès de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: és tot clar des del principi, està tot dit i fet, quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria molt gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill (“És molt senzill, digueu-li Catalunya”, diu el títol d’un llibre ple de fe), i així van fent. I finalment una altra minoria, no sé si encara més petita, passem el temps plens de perplexitat: ens afirmem catalans de llengua i de cultura, valencians en política, i ens costa patir reticències dels uns i dels altres, algun petit problema de consciència, i l’hostilitat constant (o la ignorància i la marginació) per part del gruix de la població i dels partits que aquesta població vota majoritàriament i als quals encomana el govern i les institucions públiques.
El gran crític literari Marcel Reich-Ranicki explica, al principi de La meua vida, que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet.” L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet.” Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, a primers dels 70, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i em van preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco.” “Ah”, interpretà un col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “Sóc de València.” Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia) era, en efecte, un jueu polonès, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i la meua nació l’una cosa i l’altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.
|
