Joan F. Mira | El Temps, núm. 1389 | 25/01/2011 
 Això era, fa poques setmanes, un periodista de la BBC que visitava Rio de Janeiro. El van convidar a fer una passejada aèria, sobrevolant la ciutat amb l’helicòpter privat del senyor Eike Batista, que, segons pareix, és l’home més ric del Brasil, i es pot permetre aquest capritx i molts més. El senyor Eike és un magnat de la mineria, entre altres activitats, i la revista Forbes li atribueix una fortuna de 27.000 milions de dòlars, que no està gens malament. El Brasil funciona, en gran part, gràcies a les polítiques assenyades de Lula da Silva, i les grans fortunes en són un resultat. Bé, Mèxic no funciona tan bé com el Brasil, i el senyor Carlos Slim és encara més ric que aquest Batista. El cas és que, mentre el periodista britànic sobrevolava Copacabana i l’estàtua gegantina i famosa del Crist, considerava que la fortuna del milionari brasiler tenia un origen molt recent, i que procedia sobretot d’un client també molt recent: la Xina. En realitat, el vol que el milionari oferia al periodista tenia l’objectiu de mostrar-li des de l’aire el seu projecte més ambiciós: un superport enorme, al nord de Rio, dedicat al client asiàtic. La peça central de la construcció és un dic de més de tres quilòmetres, entrant en l’Atlàntic, ja batejat com a autopista a la Xina. Per l’autopista marina eixiran les enormes quantitats de petroli, de mineral de ferro i d’altres matèries primeres que les companyies de míster Batista controlen, diu l’informador, informat al seu torn per Batista mateix: “És l’encaix perfecte: nosaltres tenim el que la Xina necessita.” I així sembla que aniran d’ara endavant les coses, a Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, tot al servei d’allò que demana la Xina. A canvi, els xinesos transformaran gran part d’aquestes matèries en productes infinits que després ens vendran a preus rebentats, que al seu torn rebentaran la indústria, l’artesania i el comerç de més de mig planeta. El periodista de la BBC, recordant les platges cèlebres de Rio que contempla des de l’altura, recorda també que pocs productes hi ha més emblemàtics del Brasil que els biquinis, que tant han contribuït (gloriosament ocupats per anatomies sublims) a la fama d’aquelles platges. Doncs bé, resulta que la producció de biquinis ha entrat en crisi fatal per culpa de la competència… dels biquinis que fabrica la Xina.
L’empresària Maria Helena Victer, al seu torn, recordava, davant del periodista, la primera vegada que es va posar un biquini, encara sota l’influx de la imatge de Brigitte Bardot a final dels anys 50. Després, la senyora Maria Helena començà a dissenyar i fabricar biquinis, i així ha continuat molts anys, amb una empresa discretament pròspera gràcies a la producció i exportació d’aquesta peça petita de roba, tan emblemàticament brasilera. Llavors, fa tres anys, pel mateix temps que el senyor Batista començava a exportar massivament mineral a la Xina, els xinesos començaren a exportar biquinis al Brasil. I el negoci de la senyora Maria Helena va començar a patir: ja no exporta ni un biquini, i el mercat interior també trontolla. No és ella sola, ni solament els biquinis: el 80% de la producció manufacturera del Brasil ja pateix poc o molt a causa de la competència xinesa, de preus imbatibles, biquinis inclosos. I jo, fa uns quants anys, vaig començar a pensar que alguna cosa anava mal encarrilada i podia acabar malament, un dia que, al santuari de la Virgen de Guadalupe, a Mèxic, mirant les imatges artesanals de la Guadalupana i del santet Juan Diego que venien a les paradetes locals, unes imatges d’aire tan indígena i tan tradicional i tan autèntic, vaig comprovar, observant i preguntant, que la major part venien de la Xina. En alguna cosa ens estem equivocant, i només calia mirar les cares embadalides de governants i empresaris, fa poques setmanes, davant el vice-primer ministre de la Xina, Bienvenido Mr. Keqiang, que ens visitava amb la butxaca plena de milions (de dòlars). Dòlars guanyats venent biquinis i figuretes. De moment.
|
