Joan F. Mira | El Temps | 01/02/2011 
 Fa alguns anys (massa), i durant alguns mesos, jo solia passar una part de la vesprada en un lloc amagat de Roma, a la placeta de la Chiesa Nuova, que es deia Società Roma nel Rinascimento. Era només un pis vell i atrotinat, amb pols antiga i venerable, però tenia una biblioteca extremadament interessant, i una saleta de consulta i treball on, en realitat, només treballava i consultava jo mateix, buscant paperassa sobre la Roma renaixentista i sobre els meus amics de la família Borja. Als prestatges d’aire vuitcentista, hi havia les dotzenes de volums d’una d’aquelles obres magnes de final del segle XIX i principi del XX, les Fonti per la storia d’Italia, patracols relligats en pell, amb tots els documents imaginables i moltíssims més. Entre els quals, els informes que els enviats venecians a Roma (els oradors o ambaixadors de la República Sereníssima) redactaven i enviaven quasi diàriament: una font impagable de tots els moviments de la cort papal, dels cardenals, de les grans famílies romanes, de les negociacions i de les xafarderies, dels rumors urbans, i de moltes coses més. Venècia tenia, sense cap dubte, el millor servei d’informació de tot Europa: informació reservada, a través d’ambaixadors, enviats especials, mercaders, informadors i espies diversos, que els funcionaris de la República copiaven després i guardaven als arxius. Gràcies a ells, sabem ara moltes coses que altrament no hauríem sabut mai. Evidentment, tota aquesta informació era absolutament reservada, secreta, i sempre amagada a la vista i al coneixement del públic i de la ciutadania. Una fuga, una indiscreció, una filtració (allò que en anglès es diu leak), podien resultar fatals per als interessos i activitats de la República. Fatals per als negocis i els tractes, per a la guerra i la pau, per als interessats, per als informadors i els informats. El servei secret era, com ha de ser, secret. D’ençà que en podem tindre o endevinar alguna notícia, aquestes coses han estat sempre així, i no poden ser de cap altra manera: des de la Xina de les primeres dinasties, des dels egipcis més antics, i des dels babilonis, els grecs, els romans, les corts medievals, els governs de les ciutats, els reis de qualsevol país d’Europa, els bancs i les companyies comercials. La història sencera, sense informació reservada, sense secrets, sense discreció, sense la confiança que allò que es fa o es diu en privat és efectivament privat, hauria estat un desastre sense límits, un caos, una desgràcia contínua, una cosa difícil d’imaginar.
Hauria estat un caos i un desastre, en canvi de no res. Imaginem el públic en general, la generalitat del bon poble de Roma, de París, de Londres, de totes les ciutats del planeta, assabentat cada dia de cada tracte, afer, negociació, conversa o confidència. Bé, val més que no ho imaginem, i que ni tan sols ho intentem, perquè és inimaginable. La teoria seria bonica, la pràctica d’aquesta teoria és impensable. Anem alerta, per tant, no convertim un individu molt espavilat, amb un pèl d’exhibicionisme i de megalomania, en un heroi dels drets humans (el dret de saber-ho tot, de tota cosa i de tothom) i de la justícia universal. Encara que, finalment, l’aigua de tantes fugues i filtracions, sovint és ben bona de beure. Com aquest glop tan fresquet, en una conversa de Michel Rocard amb l’ambaixador dels Estats Units. El qual ambaixador explica, segons la filtració, fuga o leak: “Rocard, com l’antic president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història francesa proporciona les claus per a comprendre la política i les mesures polítiques de França. El punt de partida de Rocard és l’emergència de França com a estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei de les seues necessitats comercials. França es va crear destruint cinc cultures –bretona, occitana, alsaciana, corsa i flamenca. ‘Som l’única nació europea que és la creació militar d’un estat no homogeni. Això fa que França siga difícil de governar, fins als nostres dies. Això explica la dificultat de les reformes, la nostra lentitud...’, va dir.” Algun altre país d’Europa també és “la creació militar d’un estat no homogeni”, però em fa l’efecte que cap president de govern o ministre d’aquest país no ho filtraria davant de cap ambaixador, ni de Venècia ni de Washington.
|
