Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 542 | 10/02/2011   

Memòria, literatura

És creença general i acreditada que la gent, el personal, vostés i jo, i més encara la gent jove, adolescents i criatures, tenen una memòria com més va limitada i curta. Per falta de practicar-la, segons sembla, per la facilitat de fer qualsevol càlcul teclejant sense necessitat de saber ni la taula de multiplicar. Per l’accés immediat a tanta informació que “abans” calia retenir perquè no era assequible a cada instant. Siga com siga, la memòria sempre ha sigut traïdora, certament, i és sempre limitada, inconsistent i falsa, i per això fem ben fet de confiar en les màquines. Però només fins un cert punt: fins aquell límit més enllà del qual ens quedaríem per dins buits i sense substància. Perquè la memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. En veritat, els clàssics de tots els temps sabien de sobres que la memòria és la reina de les paradoxes: és capritxosa i va, com qui diu, al seu aire. Montaigne es lamentava amargament d’aquesta inconsistència: “Plus je la sonde, plus elle s’empêtre et embarrasse; elle me sert à son heure, pas à la mienne”. La memòria, massa sovint, no respon quan la volem sondejar. Ens serveix quan ella vol, no quan volem nosaltres, aquesta és la qüestió: no és una màquina, és el dipòsit de les emocions. I afortunadament està plena de racons foscos i de forats inaccessibles: altrament no la podríem suportar, perquè ningú no es pot suportar sencer a si mateix, ni veure tot sencer el temps passat, i el món i els altres. Recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de tota la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta. I així en temps durs i poc optimistes, podem desconnectar de tant en tant les màquines que ens informen del present, i dedicar alguna estona a la memòria i a la literatura. Si més no com a salut i medecina de l’ànima, tan necessària, almenys, com la del cos.