Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/02/2009 
 Fa molts anys, resumia d’aquesta manera l’amor per la seua vocació d’escriptor: “Des de la primera infància, m’encantaven ja els materials del meu ofici, els llapis i el paper i, més endavant, la màquina d’escriure i el procés sencer de la impressió. Condensar de les pròpies memòries i fantasies i petits descobriments aquestes marques fosques sobre el paper, que s’arriben a poder reproduir moltes vegades de manera tan bella, encara em sembla, després de prop de trenta anys implicat en la producció de llibres, un acte màgic, i un procés tècnic deliciós. Escampar-se un mateix així, com una mena de dutxa de confetti que cau sobre els caps i els muscles de la humanitat des de les llibreries i les pàgines de les revistes, és certament un gran privilegi i un desafiament a les lleis habituals i terrenals amb què els éssers humans es fan conéixer els uns als altres”. Els assegure que el text original és infinitament més bell que la meua pobra traducció. De John Updike, ara que ha anat a reunir-se amb col·legues de desaparició recent –amb Saul Bellow, amb Norman Mailer–, s’han escrit moltes coses aquests dies. Que representa aquella Amèrica optimista i buida de fa mig segle. Que va tractar com ningú aquells matrimonis aparentment perfectes. Que és un dels grans cronistes de la segona meitat del segle XX. I tal com sol passar massa sovint, se’n parla poc de l’ofici d’escriure, de la bellesa resplendent de la llengua. Però ell, i els altres grans, sabien que el llenguatge és tot. Com en aquest passatge de Bech is back, on el protagonista, escriptor famós, parla del seu nou “editor” (figura que ací quasi no coneixem: qui revisa el text abans de publicar-lo), a qui “cada pàgina de prosa li produïa un dolor cert, que educadament mirava d’amagar, ...les seues mans mostraven la tremolor mentre passava pàgines de manuscrit, la seua cara pàl·lida i agradable amb la tensió d’una ressaca o de les inexhauribles imperfeccions del llenguatge.” El novel·lista Bech, val a dir el seu autor Updike, sabia que l’èxit no és tot, ni els diners ni les vendes ni la publicitat ni la fama. Sabia que allò que compta finalment és la pàgina escrita, és el text, és la lluita contra la imperfecció inexhaurible. Per això John Updike era un gran escriptor, i tants altres que ho semblen no ho són.
|
