Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 543 | 17/02/2011
Fa poc més de mig any recordava, en aquesta mateixa pàgina, els inicis d’una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. Recordava la dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre José Barrionuevo, un repetidor de televisió tancat per la força armada, les primeres estacions d’un calvari inacabable. L’aplicació continuada d’una antiga obsessió, d’una hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i virulenta versió valenciana. El menyspreu, la violència dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat immutable, repressiva i mortal és obra sobretot del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió com la catalana és un atemptat contra la salut pública, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva. També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això han bloquejat (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d’una ILP amb més de 650.000 firmes, en prova de profunds sentiments democràtics. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan brutals que només busquen l’aniquilació total de l’enemic, destrucció física inclosa. He llegit que el fiscal del Tribunal Superior, atesos els indicis de delictes previstos en el Codi Penal, com ara rebre repetits regals d’indumentària en virtut de càrrec presidencial, ha demanat una condemna rigorosa de l’imputat o presumpte, en forma d’una multa de poc més de 40.000 euros. Quantitat digna de tal delicte, o viceversa. Quin deu ser, doncs, el delicte de voler veure una certa televisió, si les multes exigides arriben, tot sumat, a prop dels 800.000? Deu ser, doncs, un delicte vint vegades més gros. Dubte, però, que a Camps l’obliguen mai a pagar sota amenaça d’embargament i de ruïna, com ell a Acció Cultural. Tot plegat, aquesta llarga història m’omple de tristor, i d’un profund sentiment de repugnància.
|