Joan F. Mira | El Temps, núm. 1393 | 22/02/2011   

Kilòmetre zero

Es fa una mica pesat, haver de parlar una vegada i una altra d’aquestes coses que tothom sap o hauria de saber, i que sovint (la major part dels valencians sobretot) oblidem i fins i tot desconeixem. Aquestes coses que, cada vegada més, arriben a l’opinió pública de Catalunya i van fent forat a poc a poc: les mateixes que el PP i el PSOE valencians (i els mitjans de comunicació afectes o desafectes) ignoren, oculten o falsegen o, encara pitjor, creuen que no són importants, que en realitat són santes i bones i positives, perquè són les coses que confirmen i reforcen una espanyolitat extensa, intensa i submisa. Submisa al poder de l’estat, intensament controlada per aquest poder, i extensament assumida amb el pas de les generacions. El designi és antic i constant, ja deu tindre més de quatre segles d’història, i el propòsit és indubtable i claríssim. No escric açò amb ganes de repetir doctrina, sinó mogut per la lectura d’un llibre recent, ple de mapes i de taules numèriques. El llibre es diu Espanya, capital París (La Campana), i té a la coberta un piló de carretera on figura la inscripció “Km 0”. L’autor, Germà Bel, que també deu estar ja fart d’explicar obvietats, és de les Cases d’Alcanar, que és tant com dir mig valencià, si no és ofendre, i el “Km 0” deu ser, si no em falla la memòria, al centre de la Puerta del Sol de la villa de Madrid. Que és, exactament, el punt i lloc on condueixen, i conduïen, i han de conduir, tots els camins de carro i de diligència, totes les carreteres, autovies, autopistes (gratuïtes, és clar: no les de peatge), tots els ferrocarrils de via ampla, estreta o mitjana, de locomotora de vapor o elèctrica, correus, expressos diürns i nocturns, vagons-llit, de velocitat baixa o preferiblement alta, i totes les línies aèries de tots els aeroports. Vostès, i especialment els lectors valencians, deuen recordar que el 18 de desembre del 2010 les més altes autoritats dels regnes d’Espanya i de València van celebrar el primer viatge de l’Au Veloç Espanyola com una data històrica, qui sap si comparable a l’entrada de Jaume I el 1238 (del 1707, ni el rei ni el president del govern ni els ministres ni el PP ni el PSOE ni Camps ni Rita Barberà, no en tenen cap memòria), com “la más alta ocasión que vieron los siglos”, que hauria escrit Cervantes. Si haguérem de fer cabal de l’eufòria oficial, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners i d’inversions productives, serien una cosa tan certa com la nova proximitat a l’estació d’Atocha.

Aquells dies, la premsa publicava fabulacions sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes del prodigiós ferrocarril volador. Amb càlculs que, si hagueren llegit les pàgines que hi dedica Germà Bel, haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els fan, a qui els publica i a la llarga colla de polítics que els esbomben amb cara de felicitat. Càlculs que, com tants altres que corren sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El Kilòmetre Zero del professor Bel deixa amb el cul a l’aire totes les justificacions econòmiques de la xarxa radial espanyola, i mostra de manera diàfana les altres, les autèntiques explicacions: les que inspiraren ja les lleis generals de ferrocarrils de mitjan segle XIX, i les que repetidament expressen els presidents espanyols i tots els ministres del ram, l’un darrere de l’altre. Perquè si hi ha una cosa clara, clara i confirmada i declarada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. Hi ha un mapa, en el llibre de Bel, amb les previsions de l’alta velocitat fins el 2020: totes les capitals de província seran a un màxim de tres hores i mitja de Madrid, i des de València el viatger podrà anar volant a Huelva, a Càceres o a Lugo (via Madrid, òbviament), però a Barcelona no, i viceversa. Vol dir que la submissió a tots els poders que es concentren a Madrid és implacable: els poders econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. A València el Cid Campeador guanyarà per fi la darrera batalla, i els polítics regionals cantaran l’himne Para ofrendar.