Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 552 | 05/05/2011   

Caritat

Hi hagué un temps –llarg– en què la reacció a la injustícia social havia de ser necessàriament col·lectiva, cosa de la lluita de classes, d’ocupar el poder. Però la promesa d’un món just i perfecte, igualitari, finalment va acabar en tragèdia, com sap tothom. El resultat, entre altres coses, és que les desigualtats, incloses les més clamoroses, les que llegim en els diaris i veiem cada dia en la televisió, són viscudes sobretot com una ofensa personal: les podem patir més, però individualment, sense cap utopia que les negue o les compense. Potser la indignació per la injustícia s’ha fet més forta i punyent amb l’escàndol d’una crisi que, sense poder fer-hi res, acaben pagant els de sempre. Però la reacció o la revolta, si n’hi ha, és ara molt menys mística, menys ambiciosa i menys ideològica: no parla del futur lluminós, parla només del present. Parla, sovint, de resoldre situacions molt concretes, no d’unir i redimir els "proletaris de tots els països". Els qui fan alguna cosa de profit (no els qui proclamen eslògans fantasiosos), la fan aplicant els remeis possibles en persona, en grups de voluntaris que molt clarament volen ser "no governamentals". Després de Marx, vam creure que la caritat era una estafa, un parany, i que només comptava la justícia, imposada des del poder polític. Que la caritat era només una falsa virtut dels creients que volien fer mèrits per al cel, o per als poderosos que amb gestos barats asseguraven la mansuetud dels pobres. La justícia col·lectiva era tot, la caritat personal era hipocresia. Ara resulta, però, que torna i s’escampa l’antiga idea de "fer el bé", de la compassió amb el nom de solidaritat, de l’amor aplicat i pràctic. I a mi em tornava tot això al pensament Dijous Sant, escoltant, com cada any, el gregorià insigne dels oficis, les antífones glorioses. "Ubi caritas et amor, Deus ibi est". I més encara: "Mandatum novum do vobis, ut diligatis invicem". Un manament nou: que us estimeu entre vosaltres. A casa, escoltant cantar uns monjos alemanys, quan ja fa mig segle que no em puc dir creient (si existeix Déu, ell ho entendrà), pensava que aquesta societat nostra no perdria res si tornava, de tant en tant, a l’arrel dels evangelis.