Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 554 | 19/05/2011 
 Si Juli Cèsar no hagués començat la Guerra de les Gàl·lies amb les cèlebres paraules “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt belgae”, i si aquesta frase no l’hagueren traduïda en classe de llatí els petits europeus d’innombrables generacions escolars, la realitat històrica dels belgues seria del tot irreal, invisible, i fins i tot difícil d’imaginar: ¿a qui se li hauria acudit formar una “nació” cosint —mal cosida— la part meridional de les terres de llengua neerlandesa amb una part septentrional dels territoris de llengua francesa? Se’ls va acudir als anglesos, després de les guerres napolèoniques, i el resultat està ben a la vista: els belgues només existeixen amb i a través del conflicte permanent que els divideix i els oposa en dues meitats, i en i a través de la passió pels escàndols polítics que els animen la vida. Vull dir que la seua pròpia inexistència no els impedeix, ans al contrari, ocupar-se apassionadament dels litigis innombrables que els uneixen en un sol cos i en dos idiomes. Recorde, fa alguns anys, quatre vols en avions de les (reials) línes aèries de Bèlgica, de València a Brussel·les, i de Brussel·les a Düsseldorf i tornada, llegint a bord Le Soir i La libre Belgique, i els dos diaris anaven plens dels efectes d’uns pinsos verinosos que menjaven els pollastres de granja, i de la llengua de les circulars municipals en la perifèria de la capital. No diré que els pollastres verinosos i la llengua enverinada no siguen temes de prou substància, potència i magnitud per merèixer que els dediquen diaris sencers, però jo, fullejant pàgines i pàgines de titulars, informacions i comentaris acalorats, acabava pensant en el curiós destí dels belgues. I sospirava de pena, ho confesse, pensant que els valencians, si no anem una mica amb compte, qualsevol dia estarem units també només per conflictes de llengua —o semblants— i pels pollastres —o els vestits i regals— i altres escàndols recurrents. Si haguérem de seguir l’exemple belga, més valdria que, vist com van les coses polítiques i electorals, fórem capaços de passar, com ells, prop d’un any sencer sense govern, un rècord tan absolut com el de la seua —i la nostra— improbable i antiga existència.
|
