Joan F. Mira | El Temps, núm. 1406 | 24/05/2011 
Ara que ja han passat les eleccions, supose que amb el resultat que jo esperava (escric açò, òbviament, abans del dia 22), potser val més que dediquem una estona a descansar de tants discursos abrandats i buits, de promeses irresponsables dels polítics, i d’aquest aire general pesant i espès que, dissortadament, acompanya gairebé sempre les campanyes. Descansem una mica, uns dies o almenys unes hores, pensem en alguna cosa frívola, o no tan frívola però més entretinguda. Per exemple, el tema dels cerimonials sumptuosos, dels rituals papals, dels casaments reials que un bon terç de la humanitat contempla embadalida a la pantalla petita, i d’altres espectacles d’aquest mateix estil o contingut. Tal com afirma el meu amic Terricabras, filòsof admirable i eminent, pot ser que la major part de la humanitat (inclosa l’occidental i cristiana o ex-cristiana) es trobe en una etapa que en diríem premoderna, és a dir preracional i precientífica, i no en aquesta suposada postmodernitat que durant tants anys s’han entestat a fer-nos creure un grapat de senyors molt ben posats (i poques senyores) d’una certa elit intel·lectual, principalment francesa, és a dir, presumptuosa, autocomplaguda i plena de vanitats verbals. Ells, els membres d’aquesta elit pagada d’ella mateixa, potser sí que es pensaven ja lliures de l’herència de la revolució científica, del racionalisme i de la il·lustració: lliures per a anar no se sap on, o per a no anar enlloc. Però la major part de la ciutadania i del poble pla segurament som, en realitat, encara més medievals del que pensàvem, menys racionals i menys moderns, si entenem per premoderns i medievals, com ens recorda Terricabras, el fet d’embadalir-nos, per exemple, davant d’espectacles pontificals o reials, de personatges amb mitres i capes o amb uniformes llampants i emmedallats, i davant de cerimònies fastuoses en catedrals, places, carrers o palaus. Davant de processons i desfilades, i de coronacions, casaments i altres festivals de teatre públic i habitualment gratuït. Això, però, en diferents mesures, és una constant de les societats humanes, i ja els passava als egipcis, i als assiris, als asteques o als romans. No tant als grecs, que també en aquest camp de la pompa i l’esplendor solien ser més reticents i modestos, potser més racionals també. Pobra gent del comú, pobra gent del poble ignorant i espectador (inclosos alguns intel·lectuals com jo mateix, que hem llegit tants llibres, i que n’hem escrits uns quants), que durant segles i mil·lennis hem sentit un confort irracional, una caloreta emocional, un plaer derivat i epidèrmic, contemplant els triomfs i les glòries, les capes i les joies (o els barrets horribles i extrems) dels poderosos del món.
Pobres milions i milions de persones que en funerals, coronacions, exaltacions, palaus oberts (oberts ara a les càmeres, a la vista de tots...), casaments, juraments presidencials, sopars de gala, desfilades d’actrius amb vestits impossibles, etc., ens hem embadalit mirant l’esplendor d’actes i actors d’un teatre distant, abans només dels titulars de les més altes jerarquies del poder, ara també dels simplement famosos. No els escassos resistents a aquests plaers de l’enlluernament, des dels filòsofs estoics o cínics fins a tota mena de partidaris dels valors més aspres de la democràcia, pensadors o practicants de la igualtat dels ciutadans, heretges, socialistes, liberals, poetes lírics, artistes, inconformistes, rèprobes o revolucionaris. No aquesta minoria, doncs, històricament variable i sempre recomposta, sinó la resta dels humans, el poble pla i poc llegit, els premoderns emocionals, els medievals irreflexius. I doncs, aquesta és la pregunta: què faríem sense aquests espectacles rituals, pobres de nosaltres, espectadors de l’esplendor dels altres? Seria la nostra vida més bella i més plena sense aquestes funcions de teatre obert al poble? No seria, potser, una vida un mica més trista i més avorrida? No sé molt bé què hi guanyaríem, els plebeus, privant-nos d’aquesta forma de participació irracional, vicària i derivada, en la glòria, la riquesa, la bellesa (ai, les models de passarel·la!), d’uns pocs privilegiats, siga quin siga l’origen del privilegi, i tant si es tracta de cardenals i papes, com de reis i reines, duquesses, lords i comtes, prínceps i princeses, fades en forma d’actrius, futbolistes, presidents de França o dels Estats Units (recorden la presa de possessió d’Obama?, i la de Mitterrand fa trenta anys?...). I etcètera, i ho deixarem ací, abans d’entrar en confessions inconfessables.
|
