Joan F. Mira | Avui | 04/06/2011 
 Un dia de primers de gener de l'any 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau contigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a guanyar el jubileu. Va recórrer les basíliques romanes rodejada d'un brillant seguici de dames, cavallers, nobles i prelats, va resar les oracions corresponents, tornà a casa, i els pelegrins van poder constatar que la filla del papa regnant Alexandre VI complia devotaments els seus deures religiosos. En aquell moment, Lucrècia era esposa del príncep napolità Alfons d'Aragó, i el seu germà Cèsar havia deixat el cardenalat per tal de casar-se amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. Quant als altres germans Borja, Joan –duc de Gandia i marit d'una cosina de Ferran el Catòlic– havia estat assassinat misteriosament tres anys abans, i el petit Jofré estava casat amb Sança, una altra princesa de Nàpols. Excepte per la tràgica mort del seu fill Joan, el papa Alexandre VI podia estar ben satisfet: els seus projectes de domini sobre el centre d'Itàlia anaven per bon camí, el seu llinatge era titular del més important ducat del regne de València, i el seu gendre i les seues nores eren membres de cases sobiranes. Coses que un xiquet de Xàtiva, nascut quasi setanta anys abans, no hauria pogut somniar ni en la més encesa de les seues fantasies.
Vista amb una mica de perspectiva, la història de més cent anys de la família Borja és, sense llegenda ni mite, una peripècia que seria difícilment imaginable si no fóra del tot real: una família de la petita aristocràcia valenciana que en menys de mig segle dóna dos papes i una dotzena de cardenals a l'Església romana, que ocupa durant molts anys el centre del poder de la mateixa Església –que és tant com dir el centre de la Roma i de l'Europa renaixentista–, que casa els seus fills amb famílies regnants, es converteix en protagonista de les lluites pel poder a Itàlia, dóna origen a una acumulació d'infàmies com mai no ha tornat a conèixer el papat, i més tard tanca l'increïble cercle produint un sant de primera magnitud, Francesc de Borja, general de la Companyia de Jesús en plena Contrareforma.
Algunes aventures femenines del papa i dels seus fills són del tot certes, són certs alguns assassinats per raons polítiques (pocs, en tot cas, i no per enverinament, que era un sistema insegur i una especialitat veneciana), com ara la mort del segon marit de Lucrècia, per ordre de Cèsar i en les estances vaticanes mateixes. També és certa l'ànsia de poder, l'embolicada política matrimonial, la recaptació forçada de diners, l'engany com a arma política, i una certa mesura de violència. La realitat, tanmateix, és que en matèria d'intrigues, dones, morts o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d'altres llinatges i corts de l'Europa del seu temps. Però es tractava del llinatge del papa de Roma, successor de sant Pere, i la seua cort era la del Vicari de Crist: se suposava que no havia de ser com les altres. Se suposava, només, perquè alguns dels pontífexs anteriors, i posteriors (fins al Concili de Trento), no van dur una vida santa i exemplar: tingueren fills, intrigues, violències i guerres, més o menys com els Borja.
A efectes de mala fama, la diferència, sobretot, és que els Borja eren els enemics dels grans barons romans, van voler enderrocar els vells poders establerts, i van pagar per això un preu desproporcionat: convertir-se en emblema de tots els pecats d'una Roma corrupta i ser el símbol visible dels excessos més baixos del papat. Passió per l'or i pel poder, verins i assassinats, incest, luxúria i orgies vaticanes, i una dosi abundant de bruixeria, de màgia negra i de presència dels poders infernals: la recepta habitual de les llegendes negríssimes i de tot tipus de narracions del gènere. Res d'original, res de nou. Però els va tocar als Borja ser els seus representants en la categoria més alta i més infausta: en la llegenda, el papa Alexandre VI va vendre l'ànima a Llucifer amb pacte clàssic, va tindre tot el poder, tots els plaers, i quan va morir molts romans “van veure” com els dimonis voladors se l'emportaven a l'infern directament des de la basílica de Sant Pere.
Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l'habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més gran. Comprenc que amb això és puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s'acaba la meua comprensió. Allò que em costa d'entendre és que a hores d'ara hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. Una mica de formalitat, per favor, i sobretot que no enganyen el públic: si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d'un engendre firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L'autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Però això és el que es vengué per milions d'exemplars en tot el planeta, i aquesta la imatge que s'ha escampat i s'escampa dels nostres compatriotes, naturals, diu, del “principat de València”. I per acabar-ho d'adobar, en la revista dominical del diari El País, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i ara ens arriba per la tele una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior, supose que amb molt d'èxit.
Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d'un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: Don Corleone papa, la màfia renaixentista, l'incest, els verins, la dona barbuda, l'escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. El bordell, en efecte, és grandiós.
|
