Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 557 | 09/06/2011   

Sobre els diners i els rics

El personatge (en una novel·la meua) assisteix a un sopar d’empresaris, convidat accidental, i el pobre home, un metge rural solitari, a penes era capaç de seguir el sentit de la conversa: els camins ocults per on circulen els diners i per on finalment se n’acumulen molts en poques mans. Variacions sobre l’art d’incrementar el capital, encara que, pel que escoltava, semblava que aquesta art, com totes les arts, va companyada de patiments i temors, de la por a una crisi, al futur, als mercats, però en tot cas se’n podia desprendre clarament que els diners cal moure’ls sempre, fer-los fructificar com els arbres d’un hort. Com en l’exemple evangèlic on Jesús recorda el cas del ric que a un dels seus servents li encomanà cinc talents, a un altre dos i a un altre un, i a l’hora de passar comptes el primer i el segon havien doblat el valor del dipòsit mentre que el d’un sol talent l’havia guardat sota terra sense fruit, i llavors l’amo va dir “lleveu-li el talent que li vaig confiar i doneu-li’l al qui en té deu, perquè a tot aquell que té li serà donat en abundància i a qui no té li serà llevat el poc que li queda”, que encara que coste de creure és paraula de Déu. Li va vindre a la ment l’antiga imatge del ric avar recomptant peces d’or, però els rics ara no perden el temps contemplant el seu tresor privat: aquest tresor és invisible, i els rics simplement prenen decisions que l’incrementen. Perquè el principi ontològic del diner és la seua tendència intrínseca a créixer, de la mateixa manera que creix el desig de posseir-ne més. Aquesta deu ser la inèrcia que arrossega el món, i no està clar, pensà, si aquells que mai no en tenen prou de res, de diners, o fins i tot de l’ànsia de poder, són enemics de la humanitat o són benefactors, ja que sense aquest gust immoderat per adquirir i acumular no hi hauria negocis ni empreses, ni mercats ni finances ni res d’això que en diuen progrés econòmic. Com si el progrés consistira a demanar sempre  més, més de totes les coses, com si l’oferta no hagués de tindre fi com no en té la demanda. Però l’oferta i la demanda infinites només seran possibles al regne de l’altre món, al cel. I per això hem inventat Déu, i la immortalitat.