Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 559 | 23/06/2011 
 El viatger va pujant per la vall del riu Nèretva, des de la costa, esperant que la visió de Mostar i del pont famós ompliran un espai encara buit en el seu llarg camí de contemplador de la història i dels paisatges. Hi ha llocs, edificis, places, carrers, monuments, que tenen un valor d’emblema o de punt de concentració de la memòria, de la bellesa, o del temps i els fets que han tingut un paper decisiu. I el pont de Mostar n’és un: un signe eminent d’aquesta Europa central i oriental (que sovint des d’ací ens sembla tan llunyana), un dels llocs on els camins de l’orient enllaçaven amb els camins d’occident, un símbol d’aquella idea de convivència entre imperis, civilitzacions, pobles i religions. A més, no cal dir-ho, del valor de la seua bellesa, obra d’un deixeble del grandíssim Sinan, el més gran arquitecte d’Istanbul, de la millor època otomana. És un pont simplement perfecte, un arc únic i elegant, agosarat, altíssim sobre el riu. Després de més de quatre segles d’existència, el van destruir a canonades en 1993 durant les guerres de Bòsnia, quan a una banda i a l’altra d’aquest riu combatien feroçment bosníacs i croats, o musulmans i catòlics, com en vulguem dir. Ara, impecablement reconstruït (hi ha qui diu que, amb tanta tècnica moderna, hi apareixen ja algunes esquerdes…), fa l’efecte d’una simple atracció turística com tantes. Rodejat a un costat i a l’altre de parades de souvenirs i de mercaderia barata, de venedors de qualsevol cosa, i d’una massa ambulant de gent que no sap per què ha vingut: una visita més, com tantes. El viatger constata, amb una mica de tristesa, que tenia una esperança més alta. Hi ha, en una de les portes del pont, una fotografia en blanc i negre de la destrucció, i una petita escultura feta de trossos d’obús d’artilleria, i hi ha un petit museu poc visitat. Els turistes, que deuen vindre de la costa dàlmata, només s’aturen a comprar a les paradetes i a fer la foto de rigor. Baixe unes escales, contemple el pont des de baix, a la vora de l’aigua, i recorde els horrors de què va ser escenari fa ben pocs anys. I no sé quin profit podré traure, d’una visita tant de temps esperada.
|
