Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 560 | 30/06/2011 
 Torne a llegir aquest estiu, per tercera vegada, els tres volums de la més bella literatura memorialista que conec, que són els records d’infantesa i de família de Marguerite Yourcenar: el primer Souvenirs pieux, el segon Archives du Nord, i el tercer Quoi? L’Éternité. De fet, ja fa mesos que em dedique assíduament a la lectura i relectura de memòries (qui sap per què: potser un vague projecte), com ara les de Josep M. de Sagarra, o les d’Elias Canetti, o la novel·la/memòria/fantasia històrica de Peter Esterházy, o l’armari ple d’ombres del poeta Gamoneda. Yourcenar, en un passatge del primer volum, passa per Brussel·les l’any 1956, ja en edat madura, doncs, i visita el museu d’art per contemplar uns quadres de Pieter Bruegel, El recompte de Betlem (que prepara la massacre dels innocents), La caiguda d’Ícar i La caiguda dels àngels rebels. Un vel de pessimisme universal cobreix la vista de l’escriptora davant de les dures escenes de Bruegel, i del record d’altres quadres semblants, i diu, parlant del seu propi temps històric de mitjan segle XX: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres, la bogeria i l’estupidesa regnaven més que mai sobre el món, multiplicades per la proliferació de l’espècie humana, i dotades, per primera vegada, de les eines de la destrucció final. La crisi present es resoldria, potser, després d’haver atacat només un nombre limitat d’éssers humans. D’altres en vindrien, cadascuna agreujada per les seqüeles de les crisis precedents: l’inevitable ha començat ja. Els guardians, recorrent amb un pas militar les sales del museu per avisar que tancaven, semblaven proclamar el tancament de tot” (traducció meua). Així escrivia la dama quinze anys després d’aquella visita, confirmada en les seues sospites i visions. Visqué la crisi dels anys vint i trenta, conegué els desastres de la guerra i de la postguerra, i sobretot observà com aquell món ordenat i encara net de la seua infantesa s’enfonsava en cada crisi, i cada crisi era pitjor que l’anterior: perquè ens fan més estúpids, no més intel·ligents. Si Yourcenar haguera conegut aquesta crisi nostra, la crisi d’ara, estic segur que tornaria a escriure: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres, etc.”
|
