Joan F. Mira | Avui | 30/07/2011 
 “Un fantasma recorre Europa…”, digué el doctor Marx fa més d’un segle i mig, tal com sap tothom i tothom cita a tort i a dret. I ara el fantasma és un altre, justament el que ell mai no hauria imaginat que arribaria a espantar-nos, ni per què, ni com. No hauria imaginat, per exemple, que fa alguns anys, després d’unes eleccions generals a França, jo miraria atentament un setmanari francès i d’esquerra a què estic subscrit, on hi havia uns mapes detallats, els posaria un sobre l’altre contra el vidre de la finestra (el paper era fi), i els districtes on el Front Nacional de Le Pen treia els millors resultats coincidirien exactament amb aquells on sempre havia triomfat el Partit Comunista. Un fantasma, un altre fantasma. I quan, poc més tard, el mateix Jean-Maire Le Pen quedà per davant del candidat socialista, en el primer torn de l’elecció presidencial, vaig seguir el seu discurs triomfal per la televisió: han guanyat els obrers, deia, els miners, els pagesos, els pobres, el poble, contra els banquers, contra les multinacionals, contra el poder de Brussel·les, i més coses per un estil. Sensacional: un líder revolucionari, sí senyor, contra el sistema, contra tot el sistema. Ara la filla Marine diu que s’ha moderat. Sense els exabruptes del pare. Ja no nega l’Holocaust, ja no és antisemita, només li queda una “petita reserva” en matèria d’immigració i de presència de l’islam, i una evocació dels bons temps de la França verdadera, amenaçada pels nous perills de l’exterior.
Molt bé, i a tot Europa les coses no van millor, en aquesta matèria: a punt d’expirar, per extinció, els darrers governs socialdemòcrates, torna a imposar-se la dreta de sempre. Acompanyada, però, per l’expansió d’una dreta nova, que potser és la més antiga de totes: la dreta de la por, del tancament, de la inseguretat agressiva, que va servir de terra fèrtil per al feixisme, el nazisme i altres horrors dels anys vint i trenta passats. Per no parlar dels països que van conèixer l’esplendor del fantasma de Marx, el comunisme, convertit en matèria palpable: la dreta dura a Polònia, a Eslovàquia, a Hongria, a Romania, és una dreta que fa feredat: la que estimula els pitjors instints, fonamentada en les pitjors idees. Mireu, si no, la nova constitució hongaresa, indigna d’un país tan culte i tan ple de bona literatura i millor música. Al Regne d’Espanya no hi ha un Le Pen père ni una Le Pen fille, però el lepenisme és –camuflat o no– dins del partit amb més militants i més votants de la Península, i alguns dels seus màxims pensadors ho dissimulen poc. Així, la deriva cap a una dreta aspra i vulgar, no conservadora sinó profundament reaccionària, continua: al País Valencià ho conec de prop. I els diaris de Madrid, i les televisions i certes tertúlies i certs columnistes llisquen veloçment pel pendent de l’extremisme insultant, i s’acosten perillosament a l’abjecció metòdica i violenta de la injúria i la mentida.
Però tornem a França, que, igual que amb la Revolució del 1789 o el Maig del 1968, pareix que va per davant i marca els camins del futur. D’entrada, l’electorat lepenista no està compost pels burgesos habituals, pels privilegiats que volen conservar allò que tenen, etc., sinó sobretot per allò que abans se’n deien classes populars, per gent entre 25 i 40 anys, per obrers i empleats, per artesans i comerciants; i entre els que afirmen no interessar-se pels partits polítics, un 40% es declaren pròxims al FN. Per contra, l’electorat d’esquerra està format majoritàriament per professionals d’educació elevada, i per funcionaris, empleats d’empreses públiques i equivalents. Dit d’una altra manera: com més avall en l’escala social, com menor és el nivell educatiu i més alta la inseguretat econòmica, més simpatia o proximitat desperta el FN, i ara mateix la seua líder Marine Le Pen. Fa temps que, amb els números a la mà, el FN és proclama “el primer partit obrer de França.” Si Marx alçara el cap, no sé quin fantasma trobaria. En tot cas, el veuria com una onada que s’escampa imparable per Europa, de Rússia fins a Holanda, de Dinamarca fins a Romania. Amb un sol referent comú: la pitjor forma del patriotisme negatiu, el replegament dins les fronteres (fins i tot si se n’han d’inventar de noves, com fa la Lliga Nord de Bossi…), el retorn a no se sap quin passat on la comunitat pròpia era intacta i protegida, el rebuig dels immigrats, dels musulmans sobretot: la por davant dels canvis, el sentiment de ser víctimes de poders malèfics, això que sempre ha entrat en les vaguetats del populisme, en les proximitats del feixisme, i en els espais de la xenofòbia.
Quant a la resta del ‘programa’, vist des de la perspectiva social i econòmica, pot ser tan d’esquerra com el d’un trotskista sense reciclar. Vejam, ara mateix, les mesures bàsiques que proposa Marine Le Pen: Sortida de l’euro. Restabliment de barreres duaneres selectives. Nacionalització de la banca i de les grans empreses d’energia i de transport. Nacionalització del deute públic, a càrrec de la Banque de France. Retorn a l’augment automàtic dels salaris, indexats a la inflació. Impost especial sobre els grups petroliers. Jubilació plena amb quaranta anys cotitzats, sense comptar l’edat. I finalment, com a cirereta del pastís, reservar les ajudes socials als ciutadans francesos i augmentar les cotitzacions dels estrangers. Fora d’aquesta última mesura, necessària com a marca de la casa, la resta és un manifest d’esquerra radical: enemics de l’euro, enemics de l’economia mundialitzada i oberta, de la banca i de les grans empreses (amb un programa de nacionalitzacions que supera les indignacions de les places de Catalunya o del Sol, que jo sàpiga), i tot plegat amb un conjunt de propostes i mesures (aquestes i moltes més) perfectament revolucionàries. Les quals, d’altra banda, portarien el país a la ruïna immediata i a un estat de catàstrofe i de caos fàcilment previsible. “Això que proposa Marine Le Pen”, comenten des de la Banque de France, “és el mateix que ha fet Zimbàbue… Amb els resultats coneguts”. Em guardaré molt d’aplicar ací cap teoria política, perquè no en sé i perquè m’interessa poc. Però és ben estranya aquesta dreta radical europea de finals del segle XX i primers del XXI. Una dreta no de defensa de la burgesia i dels sectors privilegiats, com era a finals del XIX i primers del XX, sinó una dreta populista i de classes populars, no de base burgesa sinó obrera, no de barris elegants i rics sinó de barris modestos o pobres. I no trauré cap conclusió ni cap moral d’aquesta història. Perquè ací no es tracta de “la infinita idiozia del male”, com acaba d’escriure Claudio Magris a propòsit de la massacre d’Oslo: es tracta d’una altra cosa.
Enllaç original
|
