Joan F. Mira | Avui | 18/10/2008 
 A la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, hi ha ara mateix una exposició petita i exemplar sota el títol Pla, l'Hermós i companyia, que mereix una contemplació sense pressa, i una mica de meditació. La vam inaugurar fa pocs dies, jo li he dedicat una glossa al catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d'aquells homes de les fotografies (i una dona, forta i severa) de fa més de mig segle o prop d'un segle, que l'escriptor trobava sobretot “divertits”, és a dir interessants, importants: com a individus, i com a representants o portadors d'unes formes de viure que ell sabia que eren ja en un estadi final. Eren “antics”, i aquesta “antiguitat” tenia els dies comptats enfront d'una modernitat invasora. Eren una classe o espècie d'homes que ja s'acabava, com s'acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “Aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma [...]”. Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre.
La vida antiga es defineix, justament, pel contrast amb la “vida moderna”, sobretot amb la vida urbana, que està feta de velocitat, i de moltes pretensions i aparences: “Vosaltres –afirma l'Hermós– voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d'una altra manera [...]. Voleu tenir diners i fer el fatxenda [...]. Voleu viure del fum, del no res [...]”. ¿Això ho deia i ho pensava el personatge, o qui ho afirma és un alter ego de Pla, la seua altra meitat? L'escriptor-testimoni està fet d'una meitat d'home modern i d'una altra meitat d'home antic, i amb aquests homes completament “antics” la seua simpatia és immediata: potser voldria ser com ells, viure com ells, però sap que això ja és impossible, i sap que la seua missió és fer-los viure permanentment en la pàgina escrita.
I aquella no era només una cultura d'homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també un cultura d'activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d'homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l'home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: “tenien l'enginy a la mà”, els defineix l'escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d'aquells homes antics, que eren homes “importants”. “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d'afegir: ¿de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d'aquells homes era una cultura en l'extrem contrari de l'especialització, i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d'altra banda, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.
Però aquells homes de la costa, que eren antics i potser una mica “primitius” d'aspecte, eren també o sobretot homes pobres. Pla es refereix a uns pescadors amb un elogi apreciatiu: “Són gent antiga del país, la millor gent...”. Però l'Hermós, “antic” de veritat, respon: “Antiga, antiga, què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto i tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent”. Antic, ací, vol dir també elemental: menjar, beure i copular serien l'aspiració rudimentària de qui no pot o no sap aspirar a cap altra cosa “superior”, o no en té els recursos o la capacitat. I en aquesta enumeració de necessitats bàsiques i de satisfacció incerta i precària, precisament les dones volen alguna cosa més: volen seguretat, a canvi de sexe. La pobresa, en efecte, pot tenir aspectes i resultats ben “primitius” i ben universals. Que això fóra del tot real, o només una apreciació de l'Hermós o de Pla, és una altra qüestió.
Pla sabia molt bé que aquells homes eren els últims representats d'una història molt llarga, d'una forma de viure que s'acabava inexorablement. Sabia també, o més aviat creia i pensava, que malgrat tot, els homes no canvien. Que sota aparences diferents i noves, la vida serà la mateixa de sempre. Res no canvia, en el fons i en la substància, pensava Josep Pla. O sí?, ens preguntem nosaltres ara. I qui sap quina és la resposta bona, si n'hi ha.
|
