Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 568 | 13/10/2011   

Velocitat

La fantasia dels humans és infinita, i és prou qualsevol anunci de miracle, prodigi o descobriment per a fer-la volar amb acceleracions incontrolades. Un tren d’altíssima velocitat espanyola, un altre tren (o dos) que correrà per corredors incerts i farà que Madrid forme part del litoral mediterrani, un avió supersònic, dit curiosament “Concòrdia”, que ens havia de fer el món tan petit, fins que petà un mal dia i s’acabà la pel·lícula. O la mesura d’un feix de neutrins que viatjà uns pocs nanosegons més veloç que la llum, entre Ginebra i el Gran Sasso, i que la ministra d’Educació d’Itàlia, amb molta més imaginació que informació, va atribuir als mèrits d’un túnel fabulós que el seu govern hauria contribuït a finançar. I a continuació, articles de premsa de ciència-ficció fantasiejant sobre Einstein, la relativitat, i la futura màquina del temps que el nou descobriment faria possible algun dia. Ja fa molts segles que Lucreci, en De rerum natura (“Sobre la naturalesa de les coses”: llibre genial, tan antic, tan modern i tan ignorat), parlant de la velocitat dels àtoms, afirmava que “els primordials quan vagaregen en el buit absolut i res no els retarda des de l’exterior, i –formant una unitat en les seues parts– corren en la mateixa direcció vers la qual començaren el moviment, és evident que han d’excel·lir per mobilitat i volar molt més ràpids que els rajos del sol” (II, vv. 157-163, traducció meua). Els neutrins, com l’obra de Lucreci, estan plens de sorpreses: primer de tot es pensava que no tenien massa i anaven a la velocitat de la llum, després es va descobrir que sí que en tenien, de massa, i per tant no podien córrer tant. Ara, potser van, fins i tot, una miqueta “citius quam lumina solis”, com deia Lucreci que viatgen els àtoms. I això a pesar que travessen sense dificultat muntanyes i roques (no cap túnel de 730 quilòmetres, com digué la ministra!), ens travessen a vostés i a mi, i no se sap ben bé, o jo no ho sé, quin paper té aquesta mena d’electrons sense càrrega elèctrica. Tampoc se sap per a què serveix l’AVE. En tot cas, el món és un misteri (i que Ramon Lapiedra em perdone per la meua imperdonable gosadia), Einstein pot dormir tranquil, i de tant en tant convé tornar als clàssics.