Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 570 | 27/10/2011   

L'aigua d'Heràclit

Hi ha dies que fa goig pertànyer (si és que se’n pot dir pertànyer: la possessió és recíproca) a una cultura i a una llengua com la nostra, malgrat tot. Com ara quan a l’aparador d’una llibreria trobes exposat un volum que es diu De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Prop de nou-centes pàgines, amb introducció i explicació, i amb la col·lecció completa de fragments i testimonis que d’aquella bona gent s’han conservat. En grec i en català, com ha de ser, perquè aquesta és la gràcia, i aquest era un llibre que jo havia esperat llargament. Aquells pobres barbuts amb una túnica lleugera i una capa per tot instrumental, mirant la mar a les costes d’Àsia Menor o de Sicília, van pensar, per primera vegada en la història, que el món ha de tindre un sentit racional. Que la varietat de les coses té un principi comú, que potser tot canvia (en allò que veiem o sentim, i en el nostre interior), però que tot es manté en un ésser compartit. Sembla elemental, però és el principi de la física, de la metafísica, i de tota la història de la filosofia, que inclou també la història de la ciència. “Per als qui entren als mateixos rius, corren aigües diverses”. O dit d’una altra manera: “En els mateixos rius ens fiquem, i som i no som”. O d’una altra encara, la més coneguda i la més enganyosa: “No és possible entrar dues vegades en el mateix riu”. Ara vostés, com hauria volgut Heràclit, pensen què deuen voler dir aquests textos brevíssims i d’aparença fosca. Pensen una mica més, i començaran a fer filosofia. Tenint en compte, això sí, que una cosa pot ser ella mateixa i la contrària (“el camí de pujada és el mateix que el de baixada”). I que, en definitiva, els ignorants “no entenen que el diferent, amb ell mateix concorda: harmonia tibant [o que torna i ressona] com de l’arc i la lira”. El món sencer, incloses les persones, ha de ser un conjunt, un sistema, ha d’encaixar amb alguna forma de concòrdia dinàmica. I ha de tindre una explicació última i un principi. Perquè, si no, “per què l’ésser, i no el no-res?”, tal com va preguntar Parmènides i ningú –ni Herr Martin Heidegger– no ha pogut encara contestar.