Joan F. Mira | El Temps, núm. 1433 | 29/11/2011 
Primera part d'aquest article
Tinc un amor especial als diccionaris, i sobretot a les definicions que donen sobre mots i conceptes que tots pensem que sabem clarament, i que sovint hi apareixen amb continguts ben diversos. Per començar, al diccionari de l’IEC, l’adjectiu intel·lectual vol dir “relatiu o partanyent a l’enteniment”, i un intel·lectual és una “persona dedicada al treball intel·lectual”. Elemental, no creuen? També pot ser “persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació”. Però només ha d’influir mitjançant l’assaig o la premsa? I els poetes, novel·listes, científics, artistes, músics, no són intel·lectuals, per tant? I el qui pensa però no té capacitat d’influir en l’opinió, com ara un filòsof especialista en Wittgenstein o en Aristòtil?
En la nostra definició oficial i normativa, és clar que els professionals i artistes no són intel·lectuals, com en aquella Assemblea de fa quaranta anys. I jo mateix, posem per cas, si em volia definir com a intel·lectual, ho seria només en tant que autor d’articles i d’assaigs, però no en tant que novel·lista o traductor dels clàssics? Gravíssim problema, valga’m Atena d’ulls grisos, mare dels Ateneus. El diccionari de la RAE diu que intel·lectual vol dir “perteneciente o relativo al entendimiento” (qui copia de qui?), i també “espiritual, incorporal”, que és una precisió admirable i angèlica. I en l’accepció 3: “Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras”. Ací, res de pensar la realitat social i cutural, res d’assaigs ni d’articles de premsa, res d’influència crítica: un geòleg és un intel·lectual, o un prehistoriador o un especialista en fonètica eslava. I un músic, o un escultor?
El diccionari Zingarelli, que fa autoritat en l’italià, explica que intel·lectual fa referència a “l’intelletto o i suoi prodotti”. I també, que és una “persona dotata di una certa cultura e di un certo gusto, che si dedica ad attività culturali o artistiche facendone la sua principale attività”. Cultura i gust, per tant, i sobretot dedicació professional: cap referència al pensament crític, i una insistència central en “activitat cultural”. I un altre sentit, qui sap si amb ironia: “Chi ostenta raffinatezza o interessi culturali solo apparenti: fare l’intellettuale”. És deliciós! D’aquests, n’hi ha més que no sembla. Llàstima que no ho diga el nostre diccionari.
Continuem: el diccionari Oxford diu que és una persona “possessing a good understanding, enlightened person, esp. the intellectuals (of a country, etc.)”. Definició neutra i sintètica: comprensió, racionalitat, il·lustració, i els qui posseeixen aquestes qualitats: no concreta professions ni activitats, només l’actitud. Però llavors, què són “the intellectuals of a country”?: tots els qui posseeixen aquestes llums, tota persona il·lustrada, enlightened? El diccionari Webster’s, d’autoritat als EUA, afirma que és “a person with intellectual interests or tastes. A person who does intellectual work. A member of the intelligentsia. [Intelligentsia: ‘Collectively, the people regarded as, or regarding themselves, as the intellectual or learned class’]”. O siga: tots els qui tenen gustos relatius a l’intel·lecte?, tots els qui fan treball amb l’intel·lecte? O la classe (social?) dels saberuts, que són vistos i es veuen ells mateixos com a tals?
És a dir, una variant de “persona culta o cultivada”. I el Larousse és encara més clar, en aquesta línia: “Personne dont la profession comporte essentiellement une activité de l’esprit (par opp. à manuel) ou qui a un goût affirmé pour les activités de l’esprit.” És a dir, els qui es dediquen a una activitat no manual: justament els professionals i els artistes que la nostra històrica Assemblea distingia... dels intel·lectuals. Però també serien intel·lectuals els amateurs o aficionats a la lectura, a la música, etc.: els qui tenen un “gust” indubtable per les “activitats de l’esperit”. En definitiva, tota persona culta, cultivada, amb un cert refinament. Els practicants de la cultura animi, que en deia Ciceró. O siga, finalment, una classe social especial i elevada, ja que el conreu de l’esperit, el criteri educat, les llums i el gust, no estan a l’abast de tothom. I tot això al servei de què? Al servei de la Xina, que hauria dit Lu Xun. I el nostre diccionari, pensant en articles i assaigs de pensament crític: sempre serem uns innocents.
|
