Joan F. Mira | El Temps, núm. 1435 | 13/12/2011 
 En el meu remotíssim cinquè de batxillerat, al vell col·legi dels Escolapis de València, el primer any que jo estudiava grec, els primers textos que vam traduir en classe eren les faules d’Isop, font de narracions inexhauribles per a infants i adults, i un dels pous de la saviesa moral dels pobles europeus. No sé si la primera de totes –que no és ben bé una faula autèntica: no és una història d’animals– va ser la que duia com a títol “Les dos alforges”, aquella que diu (tinc al cap el text grec, cosa rara en un desmemoriat com jo): “Cada home porta dos alforges, una davant i l’altra darrere: la primera, plena dels mals (els defectes) dels altres, la segona, dels propis...” I rematava, com totes: “Ho muthos deloî...”: la faula mostra que..., és a dir, la moral corresponent, el fonament o l’exemple de valor ètic i de comportament. Crec que aquesta va ser la primera, i la segona degué ser “La cigala i la formiga”: Téttix kai múrmex. Després vingueren les altres, de llops, lleons, corders, granotes i escorpins, la rabosa astuta i el corb vanitós, i la resta d’animals tan humans.
I fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprès a París el 1820, petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és justament La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Isop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos ni provisions, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam i fred, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous pairai, lui dit elle, / Intérêt et principal.” I la resta, també la coneix tothom: la formiga, que ha treballat tot l’estiu –justament ha treballat... com les formigues–, li pregunta a la cigala què feia mentrestant; i la cigala contesta que ella, llavors, cantava “nuit et jour”, i no feia altra cosa. Molt bé, que conclou la formiga, si aleshores cantaves, ara dansa. “La fourmi n’est pas prêteuse”, diu La Fontaine: la formiga treballadora, estalviadora, previsora, que anava per feina quan la cigala cantava a totes les hores, no té gens de ganes d’atorgar préstecs ni crèdit. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot –el capital i els interessos– quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no es refia de la cigala. No té cap garantia que, en arribar el bon temps, la cigala li puga efectivament tornar el capital i els interessos en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa.
La formiga pensa, a més a més, que no és just ni correcte ni virtuós que la cigala siga rescatada, salvada i premiada després de passar-s’ho tan bé. No està gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava al sol i tocava la guitarra. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui fugen de l’avorriment prosaic de la vida laboriosa), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala cantora i alegre, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar per quan vinga el mal temps és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la faula: el muthos d’Isop, i molts segles més tard la fable de La Fontaine (passant per infinites versions populars o literàries), allò que busquen és advertir l’oient o el lector sobre les conseqüències de l’alegre insensatesa de la cigala. La “moral” de la historieta, el principi ètic, és que no podem anar per la vida de la manera com va la cigala, passant-ho bé, cantant, fent festa, consumint recursos, i després confiar que algú altre –algú que mentrestant treballava i guardava– haurà de salvar-nos de les conseqüències dels nostres excessos i falta de seny. Ho muthos deloî, la faula mostra o ensenya, això mateix que vostès estan pensant, aplicat als temps que corren.
|
