Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 581 | 26/01/2012   Imprimir

Ser això, i allò

Al principi del relat autobiogràfic La meua vida, el gran crític Marcel Reich-Ranicki explica que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?”. Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la resposta. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, devia ser a la primeria dels setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i un col·lega francés, mentre menjàvem peix fumat i peix cru en un sopar informal, em va preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco”. “Ah”, interpretà el col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “sóc de València”. Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia després de la guerra) era, en efecte, un jueu polonés, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Hi tornà perquè, segons afirma ell mateix, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la fantasia de ser jueu –sembla que els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser una cosa i la política, una altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut. A mi, que fa tants anys que cavil·le sobre aquesta matèria volàtil (des d’una mica abans de Nosaltres els valencians, de la publicació del qual enguany farà mig segle), m’hauria resultat més simple ser només una cosa. Més simple sí, però més avorrit.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS