Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 582 | 02/02/2012 
 El dia 23 de gener, a Sant’Agata di Militello, on havia nascut el 1933, va ser enterrat el més gran dels escriptors italians, Vincenzo Consolo: no Eco, ni Tabucchi, ni cap altre dels famosos: Consolo era el més gran. Pocs llibres en molts anys d’escriptura, i llibres de poques pàgines, el contrari dels best-sellers de la vacuïtat habitual. Havia nascut en aquell poble de Sicília, vivia a Milà, i tornava contínuament al mateix lloc on demanà ser enterrat. Era un home de poc volum i de poca estatura, parlava en veu baixa i calmosa, i en les reunions anuals per al Premi Internacional Unió Llatina, a Roma, no intervenia més enllà d’unes poques frases, al principi i al final. El seu candidat era sempre el mateix, Luigi Meneghello, tan poc conegut com ell i tan especial com ell en el llenguatge: Consolo barrejant italià clàssic i sicilià, Meneghello barrejant-hi el vènet. No va aconseguir mai que guanyara el seu candidat, jo tampoc que guanyara el meu, que era Jaume Cabré. Entremig, participàvem en sessions més o menys acadèmiques, xarràvem llargament, passejàvem per carrers i placetes del centre de Roma, i sopàvem al Campo de’ Fiori o al Trastevere. Menjava poc, molt poc. I així un any i un altre any i un altre. Ara s’ha mort, i no he vist als nostres diaris (només en un) repercussió important del fet, ni del nom de Consolo, ni dels seus llibres, potser massa personals, potser una mica difícils, amb aquella barreja permanent de classicisme i experimentació, de tradició i modernitat, i amb aquella distància seua de les modes, de l’èxit fàcil, del lluïment buit: “És sempre somni l’empresa de narrar, un separar-se de la vida real i viure en una altra. Somni o potser també una follia, perquè és justament de la follia que se separa la vida, i que camina al costat, com a ombra, fantasma, il·lusió, de l’altra que anomenem la real”. I el pagés filòsof de Le pietre di Pantalica, mentre mastega pa i formatge d’ovella, que afegeix: “I queda, com a senyal d’una vida que ha passat, algun fus de pedra acanalada, algun escrit damunt d’una llosa, alguna escena o figura”. Quant a l’èxit, la fama, i altres vanitats, un altre diu: “Però tu ho saps, ho saps: sobreviuen només la guineu i el voltor”.
|
