Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 585 | 23/02/2012   

La dreta sí, l’esquerra no

En el camp de joc del consum com a estil de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, del recel davant dels pobres o dels immigrants, la dreta nova està més adaptada que l’esquerra antiga: domina el xoc de forces, és fins i tot més “popular”, com el nom dels partits que l’encarnen. I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprés que vivim una mutació dels valors dominants, un canvi de cultura política: que els ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, d’acció dels poders públics per garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interés egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I encara més: les esquerres europees s’han negat a la comprensió dels problemes nous sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de l’endeutament excessiu, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que en resulten, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els “pobres”, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, en una gran part d’Europa, inclòs el Regne d’Espanya, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permés que augmentaren? Potser perquè també estimula el consum massiu i l’obra pública inútil com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infallible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí? Amb tot això vull dir que entenc molt bé la cara de satisfacció perfecta que feien, a Sevilla, els assistents al congrés del partit més popular.