Joan F. Mira | Avui | 07/03/2009   

Memòria, alemanys

Fa poques setmanes, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, vaig parlar d’aquest segle passat nostre, el segle XX, com d’un temps de desastres humans infinits, de morts en massa i de deportacions, dins d’unes jornades dedicades a Identitat i exili, que s’ocupaven sobretot, molt justament, dels qui van patir el final de la guerra civil espanyola. Els usos de la memòria, vaig voler recordar, són sempre parcials, ideològics, emocionals, i gairebé sempre condemnatoris o justificadors: mireu com apliquem el concepte i l’expressió memòria històrica, com si només haguérem de commemorar aquelles víctimes que sentim més a prop, en el temps, en l’espai, i sobretot en l’afinitat ideològica o política. La resta, sembla que no són històriques o no mereixen homenatge o memòria. La memòria és curta i és parcial i injusta, però la història és llarga i el món és gran.

El segle XX ha estat, o això solem pensar, el segle dels grans progressos, el segle de la llibertat, del benestar (almenys per al món que en diem “ric”), el temps de la democràcia en expansió, de la igualtat, de la ciència i de la tècnica, del coneixement i de la comunicació, i de tot això n’estem molt ben pagats. Però ha sigut també, ai dolor, el segle de les grans catàstrofes, de les guerres més extensament destructives, de les pitjors dictadures, dels camps de concentració, de les matances i deportacions, dels exterminis i dels més grans desplaçaments forçats de la història. I com ha estat possible tot això? No ho sé, no ho entenc, encara que sobre aquesta matèria s’han escrit milers incomptables de llibres.

No entenc com va ser possible el primer gran genocidi del segle, durant la I Guerra Mundial, amb un milió i mig d’armenis deportats pels turcs cap al desert de Síria, exterminats als seus pobles o pel camí, deixant extensions de cadàvers i d’ossos al sol, i encara no reconeguts com a víctimes a Turquia, encara no dignes de memòria. De la mateixa manera que a Rússia no és digne de memòria el gran exili “blanc” després del 1917, ni el holodomor a Ucraïna els anys trenta, que va fer quatre o cinc milions de morts, pagesos “contrarevolucionaris”, i el record dels milions de deportats i morts al Gulag és encara conflictiu i ben poc “democràtic”. I encara menys es recorda la deportació en massa de pobles del Caucas després de la Segona Guerra, uns altres oblidats de la història.

De la destrucció dels jueus sí que en parlem, sí que tenim en la memòria l’Holocaust com emblema absolut, el mal total, l’horror d’una idea d’inhumanitat. Però no sols hi ha qui ho dubta, com un bisbe integrista insensat, sinó que hi ha insignes intel·lectuals  que ho rebaixen al nivell de qualsevol altre excés o desgràcia, i hi ha predicadors abundants que a les mesquites ho neguen, com fa el president de l’Iran, civilitzat aliat nostre, segons sembla. I tornant a la mala memòria, no recordem –almenys a Europa– els milions de desplaçats i de morts que va produir, el 1948, la divisió de l’Índia i de Pakistan, “país dels purs”. Ni els dos milions de pieds noirs obligats a fugir d’Algèria el 1962. Ni els dos milions de cubans exiliats o escapats del seu país els anys 60, qualificats de gusanos pel castrisme i els seus amics: cucs, no persones, ja se sap per què. I així podríem continuar al Vietnam, a Cambodja, a la Xina de Mao, a Afganistan els anys 80 després de la invasió soviètica, al Kurdistan, i en tants països d’Àfrica. Els morts i els deportats són infinits, la memòria és molt curta i molt parcial, sovint molt immoral.

Com ha passat, i passa, amb l’oblit general dels alemanys, no dels culpables, sinó dels innocents. A Polònia, ara mateix, comencen a obrir fosses comunes, amb milers de cadàvers, que es van omplir els mesos finals de la guerra, el 1945. Les víctimes de l’exèrcit roig van ser infinites (com infinites les de la invasió nazi), les dones alemanyes violades per milions, la gent assassinada en pobles i ciutats, com els que ara ixen a la llum a Malbork, abans Marienburg: dos mil enterrats nus en una sola fossa.  Entre tretze i setze milions d’alemanys van ser desposseïts de cases i terres on havien viscut segles i segles, llançats als camins, i obligats a fugir cap a l’oest, i les regions on vivien ara són poloneses, o russes o txeques. I dos milions de civils van morir amb violència a les regions ocupades pels soviètics. Però sentir-ne pietat pareix que està molt lleig, conservar-ne una memòria piadosa és sospitós.

A Palestina, l’any 1948, van fugir o van ser expulsades 400.000 persones, i tothom ho recorda i ho posa damunt de la taula, molt justament. Dos o tres anys abans, milions i milions de civils alemanys hagueren de deixar per sempre el seu país, expulsats amb violència extrema, i recordar-los, i menys encara reconèixer-los cap forma de dret o de reparació, no es considera democràtic o digne. Tal com diu l’historiador anglès Giles MacDonogh, autor del llibre After the Reich: “Encara hi ha aquest sentiment concret que no és intel·lectualment respectable ni socialment respectable ocupar-se d’aquests temes.” I així oblidem que som sobretot humans, i que cap memòria serà “històrica” ni “democràtica” ni res si, abans de ser ampla i humana, és estreta, parcial i interessada.