Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 590 | 05/04/2012 
 Tal com vostés han llegit probablement en algun diari, el més gran arquitecte de tots els temps, el valencià S.C., pareix que haurà d’afrontar reclamacions molt serioses a propòsit del cèlebre pont que va fer a Venècia. Error de perspectiva o excés de ganes de lluïment de Massimo Cacciari, filòsof d’esquerra i alcalde molt modern i competent. La fama, de tant en tant, produeix efectes desastrosos. Com ara que, a Venècia o a València, el cost final d’una obra multiplique per tres el pressupost. O que l’obra mateixa, pensada com a increment de glòria per l’autor, siga excessiva, impròpia o inadequada per a gran part dels usuaris, cas del pont venecià (i no és el primer cas) entre Piazzale Roma i l’estació. Tan inadequada i tan impròpia que s’hagué d’inaugurar de manera quasi clandestina. I qui passa per aquell pont, a més de la incomoditat extrema si porta maleta amb rodetes (ho puc dir per experiència), o si té dificultats per a caminar, o si empeny un cotxet o un carretó, comprovarà que aquell no era el pont que calia en aquell lloc, i que és incomprensible el sobrecost de tants milions d’euros. O no tan incomprensible, atesos els precedents a la ciutat on va nàixer el geni del ciment. I això era que, poc temps després de la no-inauguració, jo passejava pel centre de Roma, anant a sopar a una trattoria deliciosa prop de l’església del Gesù, i al Corso Vittorio Emmanuele, en un cantó mig fosc i ple de motos aparcades, em vaig trobar de cara, plaf, amb el molt honorable president Francisco Camps, sense corbata. Ens saludàrem, em digué que Roma li agrada moltíssim, i que havia quedat per sopar amb Calatrava. Més obres encara?, vaig pensar, però no li ho vaig dir. Li vaig preguntar com es trobava de moral, enmig de tants embolics, ell se’n queixà amargament, i vaig tancar el brevíssim encontre: “Tu t’ho has buscat, bona nit.” A Venècia comentava Tinto Brass, director de films agosarats: “A mi m’agrada moltíssim, el pont. El trobe alegre, una bellíssima troballa gràfica: ja m’imagine el plaer de veure des de baix les senyores que caminen per la passarel·la de vidre.” I a València l’amic de l’arquitecte, perxant en una barca a l’Albufera, no ha tingut temps d’encomanar un altre pont.
|
