Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 591 | 19/04/2012   

El nen salvat

Jo l’escoltava, en una sala de la Universitat Hebrea de Jerusalem, amb una orella la traducció simultània i amb l’altra la narració en la seua llengua, i pensava que en molts anys no havia seguit amb una emoció tan intensa les paraules de ningú. Era un home baixet i amb mirada innocent, i parlava amb una veu plena de pau i de saviesa. Aharon Appelfeld va nàixer el 1932 a Czernovitz, aleshores part de Romania i ara d’Ucraïna, com abans havia estat part de l’Imperi austríac i abans, del turc. Era fill únic d’una família burgesa de jueus assimilats, a casa parlava alemany i aprenia francés, i era feliç. Fins que un dia, quan a penes tenia vuit anys, vingueren soldats disparant i rebentant portes, i el nen saltà la tanca del pati i es va amagar pels camps. Hores després va saber que els soldats alemanys havien assassinat la mare i l’àvia, entre molts altres jueus. Els supervivents van ser internats en un camp, on el nen va comprendre que allà, rodejat de filferros, l’esperava la mort, i es va escapar. Caminà tres dies per pobles i per despoblats, i els bons pagesos li tancaven la porta: ell era un nen jueu. Per fi, en una caseta aïllada, el va acollir una dona, li va oferir una tassa de te, i li donà pa fins afartar-se’n. Dormia darrere d’una cortina, i el vespre següent observà que entrava un home, que l’home i la dona es besaven, es despullaven, i feien coses estranyes al llit. El nen no sabia per què l’home donava diners a la dona. I així passaren molts mesos, el nen jueu aprengué, tal com ens deia, anatomia, ginecologia, blasfèmies, bondats i maldats, i algunes coses més, fins que arribaren els russos i se’l van endur amb ells fins al final de la guerra. Després arribà no se sap com a Itàlia, i des d’allà a la terra d’Israel. De tantes llengües com havia parlat, ja no en parlava cap, i assegura que li va costar molt aprendre hebreu: ell era un homenet de tretze anys saturat d’experiència, i no suportava que una mestreta li ensenyara les lletres una per una. Passats els anys, aquell nen esdevingué un dels més grans escriptors d’Israel. Jo, mentre viuré, recordaré l’hora que vaig passar escoltant-lo, i vostés farien molt santament de llegir Flors d’ombra, bellament traduït de l’hebreu per Eulàlia Sariola, que aquell dia era també a Jerusalem.