Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 592 | 26/04/2012 
Quan celebràvem els vint-i-cinc anys de Nosaltres els valencians, vam omplir molt de paper explicant què havia significat el llibre insigne, vam fer actes, simposis, conferències, i tot el que s’havia de fer. També a Sueca els amics de Fuster organitzaren, lògicament, l’acte commemoratiu que calia. Em convidaren a parlar en aquell acte, i una estona abans de l’hora vaig trucar a la porta de l’autor per mirar si faríem una xarradeta prèvia. El local de l’homenatge era a pocs metres de casa de Fuster, i per tant no em va estranyar gens trobar-lo en pijama, cosa que era bastant habitual, com sap tothom. Però arribà l’hora de començar, jo li vaig preguntar si no es vestia per assistir a l’acte, i em va dir que no, que no hi pensava acudir, a pesar de figurar la seua presència com a peça forta del programa. Res a fer: no tenia ganes d’homenatges ni de festes. Aquell fet, i molts comentaris que recorde, em fan dubtar si Fuster ara mateix, si fóra viu, es trobaria a gust en aquesta atmosfera de culte canònic i de textos citats com escriptures. L’hagiografia no era el seu gènere literari preferit, excepte per a aplicar-hi el sarcasme o la saludable burla, i estic segur que tampoc li hauria agradat ser ell mateix objecte d’aquesta pràctica detestable. Una vida de sant és aquella que està plena, per definició, de fets sempre exemplars, i de paraules sempre infal·liblement inspirades. Una cosa, en definitiva, molt penosa i avorrida. Del que estic ben segur és que Fuster, allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica: encara no era sant, ni esperava ser canonitzat, sinó que era un simple mortal extremadament intel·ligent, que llegia moltíssim, pensava, bevia, escrivia, fumava i parlava amb els amics. I que desitjava per al seu poble i país el millor dels futurs possibles. Llavors (ho recorde molt bé, i seria una esplèndida “floreta” per una vida exemplar de Sant Joan F.), apuntava fets i reflexions, notícies, citacions i tot allò que trobava que podia servir per a explicar “qui som” i “per què som com som”, i quan tingué una caixa plena de paperetes, va començar a escriure el llibre necessari. El llibre va ser escrit en alguns mesos i es digué, finalment, Nosaltres els valencians: Fuster mateix, quan l’escrivia, no sabia com s’havia de dir.
|
