Joan F. Mira | El Temps, núm. 1464 | 03/07/2012 
 Vostès han degut veure, fa pocs dies, el senyor rei d’Espanya caminant incertament, penosament, per la vora de la badia d’Algesires, vestit amb uniforme militar. Les imatges, les paraules, i el sentit de la visita, oscil·laven entre el patetisme del monarca-capità general-cap suprem de les forces armades, la suposada solemnitat de la visita, i la banalitat insuperable de l’escena. El rei d’Espanya, aquest era el missatge, visitava els seus bons súbdits pescadors, agredits per la intolerància de les autoritats de la Roca, a fi de reforçar i garantir el dret de pesca d’un grapat de barques a les aigües que Espanya sosté que són aigües espanyoles. I de passada, pretenia transmetre la imatge d’una fermesa militar marinera, amb la Guàrdia Civil de les llanxes, i amb la presència de l’armada (invencible), capaç d’imposar els drets nacionals i l’honor de la pàtria. No és cap novetat, aquesta escenografia, ni és nova la identificació solemne entre Espanya gloriosa i aquella pedra incòmoda: tots els governs espanyols, monàrquics o republicans, d’esquerra o de dreta, dictadors i demòcrates, han afirmat permanentment la sacralitat de la roca i la seua qualitat metafísica i eterna de membre sagnant i amputat del cos místic de la pàtria. Per alguna raó (fàcilment explicable), el Rosselló, posem per cas, no participa d’aquesta qualitat corporal i ontològica: tot i que l’amputació es va produir a penes mig segle abans que la de Gibraltar, a pesar que es tracta d’una bona regió ben poblada, el Cos d’Espanya no l’ha considerat mai com un membre absent. I no sé quina emoció patriòtica despertaria Menorca si fóra encara territori britànic. Gibraltar, en efecte, un tros de pedra, un petit port, una petita població, és expressió i emblema del més profund nacionalisme espanyol: aquell per al qual no compta la voluntat dels ciutadans, sinó l’afirmació suprema de la sacralitat intangible dels límits físics de la nació, reals o imaginats. De la mateixa manera que, per als argentins, les illes Malvines o Falkland són part de la substància de la pàtria, simplement perquè ells ho afirmen així amb arguments purament ontològics: que els ciutadans d’aquelles illes, unànimement, no en vulguen saber res, que es consideren britànics fins al moll de l’os i fins a l’últim racó i a l’últim habitant, tampoc no compta per res. A Gibraltar, pocs dies abans de la visita del senyor Borbó al port d’Algesires (o potser de La Línea), hi havia hagut una altra visita reial: la d’un fill de la Reina, que no cal dir de Gran Bretanya o d’Anglaterra perquè és simplement la Reina. I el príncep britànic va ser acollit amb alegria efusiva i unànime, amb desfilades i danses i festa, i amb delicioses frases de benvinguda en un perfecte andalús davant dels micròfons de la televisió espanyola.
D’un costat, doncs, hi ha tot allò que em varen ensenyar a les classes de “Política” o de “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat. En les quals em formaven l’esperit amb cançons com aquesta: “¡Gibraltar, Gibraltar, / avanzada de nuestra nación! / ¡Gibraltar, Gibraltar, / punta ( o “tierra”?) amada de todo español..!” I després de les afirmacions doctrinals, uns altres versos es lamentaven de veure “tus rocas hoy holladas / por el asta de un extraño pabellón”. El professor ens incitava aleshores a canviar “extraño” per “cochino”, la qual cosa ens donava un aire de desafiament insultant i combatiu. De l’altre costat hi ha la totalitat dels habitants de Gibraltar, gent arribada una mica de tot arreu del Mediterrani, de Malta, de les comunitats jueves nord-africanes, d’Itàlia, de l’Índia, i d’alguns altres llocs, i que es considera gibraltarenya i britànica, però de cap de les maneres espanyola, per res del món. Britànics de la Roca, que tenen l’anglès com a llengua oficial, comercial i pública, única llengua escrita, i que resulta curiós sentir-los parlar als bars i pel carrer, o als patis escolars, en aquell andalús impecable. Els reis, presidents i ministres d’Espanya faran o afirmaran el que voldran, però els gibraltarenys no seran mai espanyols. Fet que resulta ben interessant a l’hora de meditar sobre la substància de les identitats nacionals, si pensem en la insòlita barreja de territori, història, orígens, llengua oficial i llengua popular. Algú hauria de dedicar una tesi a un cas tan singular i tan extraordinari, incompatible amb tantes teories.
|
