Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/07/2012   

Economia política

De vegades fa una mica de vergonya (com si la modèstia quedara anul·lada per un punt de vanitat) constatar que hom tenia raó quan gairebé tothom errava: que l’opinió pròpia, el judici extret de l’observació i la reflexió, ha resultat més ajustada als fets que les visions i opinions dels experts, especialistes i responsables. Per exemple, en la història recent de l’economia tal com ha anat en aquest Regne d’Espanya. Els qui escrivim columnes o pàgines senceres com aquesta, dites d’opinió, sovint parlem d’allò que no entenem, vull dir de temes en què no som experts, tècnics o especialistes: si no fóra així, no seria només “opinió”. Des del punt de vista de l’autoritat més o menys acadèmica o científica, se suposa que només els filòsofs poden parlar de filosofia, només els metges de medicina i salut, els psiquiatres dels estats emocionals, els climatòlegs de l’oratge que fa o que farà, i així els uns i els altres. O que només els arquitectes tenen un criteri sòlid sobre arquitectura, o el economistes sobre economia, afirmacions sense cap fonament constatable. En qualsevol cas, els qui escrivim sobre la salut i les emocions, sobre els paisatges urbans, el clima o els diners, sense ser llicenciats ni doctors en la disciplina corresponent, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Potser aquella literatura amb reflexió i criteri que solem anomenar “assaig”, encara que siga un assaig de poques ratlles.

Escriure o parlar sobre matèries en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic, ben mirat: faltaria sinó, que només els especialistes legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Fa quasi deu anys, en un altre paper públic, ja feia aquesta introducció innecessària, per avisar que no havia estudiat les ciències econòmiques (si és que són efectivament ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tan dubtosa com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), però que això no m’impedia llegir assíduament els articles d’economia a la premsa diària o setmanal, ni em privava d’observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar les meues observacions amb amics i coneguts més entesos que jo, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa. Perplexitat produïda, sobretot, pel cas tan admirable del suposat bon camí que fa quinze anys, o deu, o encara cinc, pràcticament tothom assegurava que seguia la marxa triomfal de l’economia espanyola. I els responsables polítics, no cal dir-ho, n’estaven tan convençuts i pagats com el conjunt de la ciutadania: només discutien de qui era el mèrit, si d’un partit polític o de l’altre.

Llavors jo escrivia que el “bon camí” (l’afirmació que tot “va bien” o “va bé”, tant se val: en espanyol o en català) només es pot dir bo, en economia, quan significa que caminem cap a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més qualitat i volum de serveis i de béns produïts, i sobretot més solidesa i més seguretat en les bases que faran que tan gran progrés siga consolidat i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que llavors, fa una dècada, es trobaven en estat passablement crític en països com França o Alemanya: era la recessió, o com a mínim l’estancament, que afectava les grans economies d’Europa (sense comptar la llarga reculada del Japó, efecte, entre altres causes, de la descontrolada inflació immobiliària i de l’excés de crèdits, si no vaig errat). A la poderosa Alemanya el creixement era insignificant, o zero, o negatiu, i semblava que això havia de durar. Però al singular regne d’Espanya, miracle prodigiós, el creixement econòmic era molt més alt i visible, es creaven més llocs de treball, el dèficit havia desaparegut, i el govern de torn s’atribuïa sense empatx el mèrit del miracle. Molt bé, escrivia jo, ens n’alegrem moltíssim: el problema, però, és que el miracle té algunes explicacions ben terrenals.

Començant pel començament, ja ningú recordava que els països més rics d’Europa, aquells que estaven “en crisi” (justament, aquells que ara acusem d’insolidaris) ens pagaven cada any l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que amb el pas dels anys suposaven moltíssims milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. Continuant amb les explicacions del miracle, la segona, molt més greu, és que el motor i el gruix de tan prodigiós creixement era la construcció d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga –continuava jo, amb la meua opinió d’inexpert irresponsable–, l’economia espanyola no creix perquè augmente la productivitat general (de fet disminuïa, globalment i comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementen sòlidament la riquesa; fet i fet, la producció industrial pareix que no està en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són ara mateix (any 2003) motors forts i segurs. Però es fan moltes cases, moltíssimes, el 40% de totes les que cada any es construeixen a la Unió Europea: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.

I el país, en conjunt, amb la inflació constructora, l’Alta Velocitat Espanyola, i altres luxes de ric que algun dia caldria pagar, gastava cada any si fa no fa un 10% més del que produïa. Però no es preguntava ningú d’on sortien els diners que engreixaven el miracle, i els nostres governs somreien satisfets: mireu si som fantàstics, mireu si progressem, asseguraven presidents, consellers o ministres. Així, com a resultat d’una llei que els ignorants sabíem i els experts ignoraven, cada pocs anys els preus de les cases es multiplicaven per dos o per tres, i mentre centenars de milers d’habitatges es quedaven buits i milions de famílies s’hipotecaven, les immobiliàries seguien vivint en la glòria. Deu ser, escrivia jo, el més gran balafiament de recursos de la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva: petarà un dia, indefectiblement, i ningú vol saber què passarà. Els experts en finances, quasi unànimement, asseguraven que els llecs no hi enteníem res. Els governs, mentrestant, tan contents, i la ciutadania també: no fèiem fàbriques noves, fèiem pisos sobrers, però la gent semblava molt feliç. Què més podien demanar els polítics, assessorats pels experts?