Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/03/2009   

Les penes són

De tant en tant, la meua llarga i mig abandonada dedicació a la fràgil disciplina de l’antropologia o etnologia em fa connectar fets o paraules molt antics amb condicions molt presents. És una mena d’etnografia contemplativa, mirar des de la vora com desfilen les petites processons de la història, llegir diaris, escoltar cançons, observar les festes a una distància prudent, i constatar que, tal com  ha passat sempre, sovint pareix que tot canvia però en el fons tot es repeteix. No sé si el retorn és etern, com afirmaven alguns filòsofs grecs, però amb tota certesa és freqüent i constant. Fins i tot quan se n’ha perdut memòria i tothom pensa, per exemple, que els anys d’alegria econòmica, pocs o molts, eren condició natural de la vida. Que imaginar-se rics i pròspers no era una fantasia sinó una situació permanent. Que les crisis serien, en tot cas, una invenció molt moderna i que, ara que han arribat, no sabem com tractar-les per falta de precedents. Vull  dir que ja no recordàvem el llarg temps que hem estat pobres, o que eren pobres els nostres pares, avis i besavis. De manera que, en les festes de la Magdalena de Castelló, la setmana passada, la gent cantava com cada any, alegrement, inconscientment, quasi a manera d’himne de la festa, aquells versos duríssims, antecessors de tota cançó protesta, cançó social, o cançó testimoni d’unes altres crisis recurrents, i de qui les pagava. Versos que diuen: “Les penes són: / no tindre sou, / morir-se el bou / i la llocada; / no collir vi, / cànem ni blat, / i per remat / perdre l’anyada. / Roda i cavil·la / a qui demanes, / trenca’t les cames, / busca qui et deixe diners. / Paga el trimestre / al propietari: / de lo contrari / se perd molt més...” Amb una mica de calma, vers a vers, l’observador atent (no cal que siga antropòleg, historiador, sociòleg o economista) en pot deduir una descripció perfecta de què volia dir una crisi real en èpoques no tan remotes: causes, efectes, mecanismes, víctimes, i emocions dramàtiques. Volia dir que qui treballa es pot quedar, per causes incontrolables, sense ingressos ni recursos. Que hi ha un problema de crèdit que angoixa la víctima. I que, passe el que passe, els propietaris no hi perdran i seran implacables. Tal com, segons pareix, ha passat sempre.