Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 613 | 06/12/2012 
 Divendres passat, dia 30 de novembre de l’any del Senyor de 2012, a l’hora canònica de vespres o potser de completes, vaig tindre la fortuna d’assistir a un drama sacre o concert que tingué lloc a la Seu de València: a un fet històric, si bé es mira, tal com el va definir allí mateix amb entusiasme immediat el meu amic Vicent Soler, que a pesar de ser economista és home de gran sensibilitat. La solista i el cor cantaren belles composicions medievals (Ai, trista vida corporal, cantava la Mare de Déu, Can vei la lauseta mover, cantava al segle XII Bernat de Ventadorn, Gaude, flori virginali, cantaven les clarisses de València), el gran Carles Magraner i els Ministrers van fer músiques delicioses amb instruments dels àngels renaixentistes de la Seu. Es recuperà, crec que per primera vegada, la processó dels profetes que anunciaren la vinguda de Crist (inclòs un pobre Habacuc geperut), parlà el degà del capítol molt assenyadament, i alguns convidats notables, com ara l’arquebisbe i el president de la Generalitat, pareix que tenien problemes d’agenda. I sobretot, també per primera vegada d’ençà del segle XVI, es va sentir el cant de la Sibil·la de València, en la veu meravellosa d’un xiquet. Normal, podríem dir: és normal que uns solistes, un cor i un conjunt instrumental facen música sacra en una catedral. Doncs no, no és normal d’aquesta manera, almenys en aquest país: era el resultat d’una llarg treball rigorós i subtil de molta gent, de refinament i delicadesa, d’esforç constant, rescat del patrimoni musical, voluntat d’enriquir una cultura: un resultat del més alt dels patriotismes civils, tan rar i tan inconsistent entre nosaltres. Davant de tal miracle, la catedral era plena de gom a gom, com si hi haguera vingut de visita el senyor Papa de Roma o la Mare de Déu en persona. Gent dreta des de la porta fins a dins del presbiteri, gent dreta omplint els laterals, una petita massa de públic per a un acte aparentment d’interés limitat. I la Sibil·la anunciava: “Al jorn del judici, / veuràs qui ha fet servici”. I afegia: “Portarà cascú escrit / en lo front, al seu despit, / les obres que haurà fet, / d’on haurà cascú son dret”. Molt prop d’allí, al palau de la Generalitat, o al de les Corts Valencianes, segurament no hi havia ningú. O no escoltaven. Però el jorn del judici arribarà igualment.
|
