Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 614 | 13/12/2012   

Sobre llengües i trens

A fe que el ministre espanyol d’Educació, o més ben dit d’educació espanyola (que em recorda aquella “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat), fa honor cada dia al seu nom, que en alemany significa valor o importància: n’està tan segur, que (convertit en “toro bravo”) ataca i envesteix caiga qui caiga, i siguen quines siguen les destrosses que provoca. O potser no tan segur, si és que Wert (i el seu partit i potser, tàcitament, algun altre) té por que amb això de les llengües diverses s’acabarà desintegrant la pàtria. Qui sap si té raó, sobretot si una llengua s’imposa a les altres, a les aules o als trens. Fa un grapat d’anys, en una confederació molt antiga, l’única que té un nom oficial en llatí, Confederatio Helvetica, jo vaig pujar al tren a Lugano, i al cap de pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una mitja hora més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa dona oferia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plaît, i la dona venia bière i entrepans en francés. Suïssa és un dels estats més antics i més sòlids d’Europa –nació política federalment unida, unió compacta i convençuda de ciutadans–, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrémol nacional. Com si els demana en francés a Flandes. Però si algun estatut d’autonomia de Catalunya (com aquell que rebaixaren a Madrid perquè pensaven que era perillosament pròxim al federalisme) al·ludira tan sols a la llengua dels revisors de tren, ja poden pensar de quin nacionalisme intransigent seria acusat, quina barrera constitucional s’aixecaria. Alfonso Guerra va afirmar solemnement, allà als anys vuitanta, que les autonomies espanyoles eren més avançades i completes que cap territori federal del món. I és que per aquelles parts de Madrid, Valladolid o Sevilla, a les redaccions dels diaris i a les seus dels partits, o tenen més informació que jo, o és que han viatjat molt menys.