Joan F. Mira | El Temps, núm. 1088 | 19/04/2005 
 No sé si quan vostès llegiran aquest paper tindrem un papa nou, si haurà eixit ja la fumata bianca i un dels cent disset cardenals s’haurà canviat de roba per aparèixer al balcó i saludar la gentada, com aquell dia del 1958 que jo, per aquelles coses de la vida, era a la plaça de Sant Pere i vaig veure aparèixer el fum blanc –era l’hora foscant– i la figura entranyable d’Angelo Roncalli, papa Joan XXIII, que tant s’assemblava al meu avi llaurador, i que tant estimava ma mare, un papa bo que l’església de Roma encara no ha fet sant. Com que dels afers del conclave d’enguany ja n’ha parlat la premsa fins a la saturació, com que ja se n’han dit i escrit tantes coses de poca substància (els periodistes, pobres, quan parlen del Vaticà van ben desorientats, fins i tot els qui creuen que en saben...), jo miraré només d’oferir-los una lectura entretinguda, a propòsit d’un conclave més antic, el del 1458, exactament cinc segles abans de l’elecció del cardenal Roncalli. Era el cas que s’havia mort el papa Calixt III Borja, un vell malhumorat, independent de tot poder i rigorós. Mort el papa valencià, els cardenals reunits es van trobar amb els problemes de sempre, és a dir amb les interferències polítiques de Venècia, de França, de Nàpols o de Milà, amb el pes de les grans famílies romanes, amb els enfrontaments personals, i fins i tot amb la presència d’alguns cardenals grecs i barbuts, integrats pocs anys abans en l’església llatina. En fi, que l’Esperit Sant ho tenia una mica complicat, o almenys aquesta era la impressió del jove Roderic de Borja, cardenal per obra del seu oncle difunt i amb una posició ben incòmoda a Roma. Aquell va ser el conclave de la famosa confabulació nocturna. Que va anar de la manera següent, segons recordava Roderic Borja, ja papa, en el llibre que jo li vaig dedicar fa alguns anys, després d’entrar durant molts mesos al palaus vaticans per la porta de darrere:
“Aquella mateixa nit em vingué a buscar d’Estouteville al meu cubicle, em cridava a una reunió amb els seus partidaris i jo dic espereu que em pose una camisa i ara vinc, estava despullat al llit per la gran calor, llavors em vaig acostar de puntetes al lloc on estaven reunits, que era la cambra de les latrines, feia una pudor que no es podia suportar, i quan els vaig veure allà dins en rogle, vuit cardenals en camisa i amb fanalets en la mà, em vingueren unes ganes tan grans de riure que tot d’una vaig saber quina era la meua decisió, com havia de posar el meu futur en les mans d’un home [el cardenal d’Estouteville, que representava les pressions del rei de França] que reunia la conjuració nocturna enmig de bacins plens d’aquells líquids i d’aquelles olors? ... Piccolomini m’esperava a la meua cambra, asegut en el tamboret i mirant la flama groga de l’espelma que portava en la mà: jove, potser no ets tan gran ase com jo pensava, espere que aquesta nit hauràs après alguna cosa... Aquella nit anava enrotllat en un llençol a manera de túnica com un savi grec, i tenia els peus inflats per la gota com el meu oncle... llavors Piccolomini estirà el peu més inflat dels dos i digué: jove, fes-me una miqueta de massatge i en acabant vejam si podré descansar un poc, que demà serà un dia molt dur, jo diguí: Enea Silvio, demà jo us faré papa...” I així va ser, Enea Silvio Piccolomini va ser papa Pius II, i el jove cardenal Borja s’assegurà prosperitat i protecció, el seu càrrec a la cúria romana, bons ingressos i el seu propi camí cap al pontificat. Els he dir que, latrines nocturnes a banda, les interferències polítiques als conclaves han arribat fin ben entrat el segle XX, com ara el 1903 amb la carta de l’emperador d’Àustria vetant un cardenal filofrancès, llegida a la mateixa Capella Sixtina, o quan el 1958, i després el 1963, els serveis secrets italians van introduir (potser per sota d’una porta de bronze) documents contra el cardenal Agagianian sospitós de connexions soviètiques. Ara, òbviament, tot és més higènic i suposem que més net i sense cartes d’emperadors ni papers dels espies. Suposem. Però també deu ser més avorrit.
Article reproduït al llibre Europeus (Alzira: Bromera, 2010)
|
