Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 628 | 17/04/2013 
 La curiosa sentència del TSJ de Catalunya, segons la qual un sol alumne té dret a imposar l’ensenyament en castellà a una classe sencera (dels moltíssims milers que al País Valencià voldrien estudiar en la llengua pròpia i no poden, no diu res cap tribunal superior...), i les més curioses reaccions de la premsa espanyola, m’han fet recordar vivament la fe, tàcita o expressa, que hom té generalment en la relació íntima entre idioma i nacionalitat. Una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa”. I si “parlar és ser”, escriure i llegir (exactament això que comença a l’escola) és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. No es tracta només d’afirmacions de poetes romàntics com Musset: a penes incorporada Alsàcia als dominis de Lluís XIV, Colbert ja enviava cartes amb instruccions d’ensenyar el francés a tothom, sobretot a les escoles, “a fi que obliden l’alemany” i esdevinguen veritables francesos. I quan el 1794, en el Comité du Salut Publique, Barère afirma : “Chez un peuple libre, la langue doit être une et la même pour tous”, vol dir que a França només hi pot haver francesos, i reconéixer a les poblacions que no parlen francés el dret a emprar una altra llengua, seria tant com acceptar el seu dret a ser una altra cosa. La liberté no hi entrava per res, òbviament. El 1925, el ministre d’Educació, Anatole de Monzie, en una circular desautoritzant l’ensenyament de qualsevol “llengua regional”, escriu aquesta idea preciosa: “L’ideal laic... no sabria com harmonitzar les llengües rivals amb la llengua francesa, el gelós culte de la qual no tindrà mai prou altars”. Un ideal laic, amb el culte a una implacable, gelosa divinitat que no tolera rivals. Idea que, si l’expressara un poeta o un polític català, seria immediatament acusat de nacionalisme essencialista, o d’alguna cosa pitjor. França, ja se sap, és sempre un gran model de racionalitat.
|
