Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 637 | 20/06/2013 
 En l’Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d’això ja fa més de tres segles i mig, els sobirans grans i petits d’Europa cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions, i els senyors ambaixadors cansats de seure a Münster en una sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cadascú és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l’Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l’estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i els tractes d’Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres, i un segle després el Congrés de Viena hagué d’arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina: la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l’estiga exercint. Així, Europa seria estable, les fronteres intangibles i els estats sobirans serien sempre intocables. Un resultat espectacular d’aquesta doctrina sagrada, si em permeten un punt de sarcasme, és que en el curs de les dècades següents, Itàlia i Alemanya es van unificar, les fronteres del sud-est d’Europa van anar cap ací i cap allà (més cap allà que cap ací), i un bon grapat de nous països, començant per la petita Grècia, van eixir a la llum de la independència. Fets que es van repetir en acabar la I Gran Guerra, en acabar la Segona, i a finals del segle XX. Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga història que la invalida repetidament, la doctrina continua immutable: és la que es predica incessantment des de totes les trones, escons, càtedres i diaris d’Espanya per defensar la sobirania indivisible i única de l’Estat constituït. I són aquests predicadors, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d’Europa. Cosa que no reconeixeran mai i per això mateix els servirà de ben poc per a reduir anatemes, i encara menys per a aclarir-se la vista i les idees: per ells no és la història el que compta, sinó la teologia.
|
