Joan F. Mira | Avui | 20/09/2008
Enllaç original
Parlar d’economia sense saber-ne no és cap delicte públic: ho fan els governants i no els porta ningú als tribunals. Tampoc no són els filòsofs els únics que poden parlar de filosofia, els metges d’higiene i salut, els psiquiatres dels estats emocionals o els meteoròlegs de l’oratge que fa. I els qui, en articles de premsa o en altres papers, escrivim sobre la salut i les emocions, el clima i els diners, sense ser doctes en cada disciplina, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Parlar d’allò en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic: només caldria, que només els experts legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Faig aquesta introducció innecessària per avisar que no he estudiat les ciències econòmiques (si és que són ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tant com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), i que això no m’impedeix llegir informacions d’economia a la premsa, observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar amb amics més entesos que jo, com ara empresaris i professors del ram, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa, en el dubte o en la incredulitat.
Era el cas, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, del suposat camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, Itàlia o el Japó, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Sense comptar que la llarga reculada del Japó era efecte, entre altres causes i si no vaig errat, de la inflació immobiliària i de l’excés de crèdits: símptomes i components del mateix mal que ací no podia existir, o era cosa de riure.
Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, o zero, i després de pocs anys d’alegria alemanya, sembla que torna de nou cap al zero, o sota zero. Però al singular regne d’Espanya el creixement de PIB era molt més alt, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim. El mal és que el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals.
La primera era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels Fons de Cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga, Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava, ni està, en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.
En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre que centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. És el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat?
Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I fa pocs dies el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que en dos anys Espanya tindrà més quilòmetres de vies d’alta velocitat (espanyola!) que cap país del món. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny.
|