Joan F. Mira | Avui | 02/05/2009 
Enllaç original
 Per raons que ara no són del cas (quatre sessions comentant i explicant la Divina Comèdia davant d’un públic de centenars de persones), he tornat a dedicar un grapat de setmanes a la companyia constant i antiga del meu Dante Alighieri. A estones, en privat i en públic, amb la presència addicional del gran Vittorio Gassman recitant amb passió els versos del poeta. Llegir Dante no és només recomanable, és necessari, perquè si hi ha en la literatura allò que se’n sol dir una “novel·la total”, és la Comèdia, i qualsevol altra és només una aproximació. Una novel·la en vers, però novel·la: una novel·la de viatges, o més aviat del “gran viatge”, com l’Odissea d’Homer, o qui sap si també com el Quixot i com l’Ulysses de Joyce. En la Comèdia, des de les primeres jornades del viatge als altres mons, l’amor i l’aventura de la vida són presents d’una manera i amb unes paraules i unes imatges com cap escriptor no havia creat abans, i possiblement ningú no ha fet després. Des de l’inici de la baixada als inferns, fins a la contemplació de la glòria més alta al paradís. En el primer cercle sota terra, el més superficial perquè el pecat és més lleuger i comprensible, hi ha els condemnats per la passió de la carn, esperits que, tal com en vida s’havien deixat arrossegar, volen ací arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant aconsegueix que una de les parelles s’ature i el salude. “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini a Dante viatger, en el cant V de l’Infern, en versió meua no sé si molt o poc recomanable.
Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (Paolo i Francesca: una de les parelles eternes dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?” Francesca, que ha aturat un moment el vol etern en la tempesta dels condemnats per luxúria, explica el fet, la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest –que no s’allunye mai de mi!– / em va besar la boca, tremolant.” Pobres lectors.
“La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, potser al costat d’una finestra, els dos sols, la pal·lidesa creixent, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo, pobret, pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació ben previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més.” Un vers que tanca l’escena de manera simplement genial: llegien, es besaren, ja no pogueren llegir més. Eren molt joves, eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort violenta els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: la menor ferocitat possible d’infern, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que no tant com per caure en cap cercle dels inferns d’ultratomba. Esperem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobem tots al paradís, sense perills i cantant al·leluia: que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat. Llegirem Dante i Homer, llegirem Proust, si pot ser.
Ja se sap, d’altra banda, que en aquest temps de tanta distracció i en aquest país nostre de tan escassa lectura consistent, la clientela consumeix qualsevol producte del mercat editorial, a condició que no siga “pesat” ni obligue a fer algun esforç sostingut. Temps perdu per llegir La recherche, aquest temps nostre, encara que a Barcelona o a València siguen dies del llibre i fires del llibre: dia de firmes d’autors dits “mediàtics”, fira d’enciclopèdies, tebeos i vanitat, dies de llibres efímers que seran oblidats, dia o fira de negocis potser, cosa molt necessària ja que sense negoci tampoc no podríem llegir. I llegir llibres, a més de ser una activitat perillosa, pot tindre gran utilitat. Quan, als 22 anys, Marcel Proust va decidir que no seria mai ni advocat ni metge, es va plantejar molt seriosament el sentit de la vida: quina utilitat té ser escriptor? Li confiava a la cèlebre Céleste, la criada: “Ah, Céleste, si jo estiguera segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el papà ha fet pels seus malalts!” Qui ho havia de dir, que Marcel es preocupava pel profit dels seus futurs lectors tant com el doctor Proust, autor de trenta-quatre obres mèdiques, com ara Les éléments d’hygiène on explica a les jovenetes en flor la manera de millorar la salut amb exercicis simples i agradables, una mena d’aeròbic avant la lettre per a senyoretes amb camisó llarg o roba de mussolina.
El problema, doncs, no és la voluntat del fill Marcel, que bé volia ser útil als lectors. El problema és quan llegir-lo, i com. Robert Proust, germà de l’escriptor, ja deia que per a llegir La recherche cal estar molt malalt, o trencar-se una cama: amb això la utilitat queda molt restringida. No crec que calga arribar a casos tan extrems: jo vaig llegir els tres volums de l’edició de La Pléiade sense malaltia ni os trencat, 3.500 pàgines, i no em va passar res. Al contrari, crec que és una lectura terapèutica: cura la malaltia de voler escriure massa bé, cura la vanitat, i és molt útil per a la modèstia moral. És cert que les frases són llargues, i Alain de Botton, un suís anglès, va descobrir fa pocs anys la més llarga de totes (quatre metres de longitud), i explicà això i més coses en un llibre: Com Proust pot canviar la vostra vida. Pot canviar la vida, en efecte. I llegir Proust no és, com escrivia Fuster, l’equivalent de mastegar xiclet: és una esplèndida higiene literària, i una manera incomparable de saber què no s’ha de fer per a ser una miqueta feliç en la vida.
|
