Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 653 | 12/12/2013 
 Fa molt de temps que tinc clar que el nacionalisme d’estat, el patriotisme militar amb frontera, l’estat-nació per damunt de totes les coses, i tot aquest complex invent de morir per la pàtria i altres poderoses bestieses (de què els pacífics “nacionalistes” de casa nostra no tenim cap culpa, qui sap si per falta d’oportunitat), és una ideologia autònoma i mortal. Això, no l’economia, valga’m Déu. M’ho confirmà encara més un llibre d’història de França entre el final de la guerra francoprussiana i el final de la Primera Guerra Mundial. El llibre, molt encertadament, es diu La France des patriotes, 1879-1918, i és, en efecte, la història d’un patriotisme desfermat. Un estat republicà i militantment laic, això sí, però dirigit a un sol objectiu: la integritat, l’expansió i la potència de la nació francesa. I reconeix, pàgina 234, que “la guerra de 1914 no va esclatar, contràriament al que pretenia Lenin, per l’enfrontament d’imperialismes econòmics rivals, ni per a permetre al capitalisme superar les seues contradiccions internes”. En realitat, afegeix més avant, “les rivalitats pròpiament econòmiques [entre França i Alemanya] en vespres de la guerra, tendien a afeblir-se”. I més: “és el nacionalisme, i només ell, el que vingué a frenar el creixement de la cooperació econòmica francoalemanya els tres anys que van precedir la guerra”. Dit d’una altra manera: quan les empreses o els bancs dels dos països volien col·laborar, els polítics s’hi oposaven feroçment “per por de l’opinió”. L’opinió, construïda i cultivada pels mateixos polítics, pels intel·lectuals, els diaris, els professors, els historiadors, el senyor Renan i altres patriotes, era implacable: França über alles, Alsàcia i Lorena són nostres i, com deia un “Manual general” del 1905 destinat als laics i republicans instituteurs, “L’escola primària inspirarà l’obligació absoluta per al jove francés d’acceptar el sacrifici que li ordene el seu país, encara que siga el de la vida”. D’ací han nascut les guerres del segle XX: de la doctrina, no dels bancs. Dels “valors” ideològics, no de la borsa de valors. Cosa que no vol dir, és clar, que la borsa de valors no se n’aprofite tant com pot. I val la pena recordar-ho, ara que ja es preparen grans festes i commemoracions pel centenari d’aquella Gran Guerra.
|
